En temps del rock català ja es deia allò que “tota la música en català sona igual”, encara que moltes bandes visquessin en planetes diferents. Entrat el segle present, arran de l’efecte Manel, la sentència va tornar a circular: “tota la música en català sona igual”. I el fenomen es va repetir, farà ja una dècada, quan van entrar l'escena Txarango i companyia. I ara, any de gràcia de 2023, en què els xicots del trap, el reggaeton i l’autotune han pres el poder, sona un cop més la melodia: “tota la música en català sona igual”.

Doncs no és així: escolteu, per exemple, Remei de Ca la Fresca, el grup d’Arbúcies que actua aquest diumenge a les festes de la Mercè, en horari de filovermut (14.00 hores, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm). Rock atabalat, el seu, amb derives psicodèliques i pulsió destralera punk, fent anar poesia despentinada i expressant cert desig d’agafar el sistema capitalista i no deixar-hi pedra sobre pedra.

Cap aquí sembla apuntar la seva nova cançó, Tot el que volem és okupar-te el xalet, inspirada en un pintoresc episodi real, el de l’alcalde de Caldes de Malavella, mirant de fer fora uns okupes de casa seva amb una destral. Peça que és, de fet, una adaptació lliure de Paper planes, de M. I. A., on el beat ha esdevingut un patró de música de cobla sardanística, diguem que tal com The Tyets, però amb intencions força més insurreccionals: “tot el que volem sempre està malament”, rondinen a la lletra. El seu single anterior, Nascut descarat, era una rebregada somnàmbula del clàssic electrònic Born slippy, d’Underworld, però Remei de Ca la Fresca té material propi, el del disc de vuit cançons que van publicar el 2021 i el de l’àlbum que estan enregistrant aquests dies i que hauria de veure la llum a principis de l’any que ve.

Ocupar xalets no em sembla que sigui allò pel qual hem vingut al món i a casa som de respectar el principi de la propietat privada, però aquestes discrepàncies resulten ser un afer menor quan parlem d’art. El talent és més important que les idees. I a Remei de Ca La Fresca se li endevinen aptituds per sortir de les quadrícules i sacsejar el terreny de joc amb un salvatgisme il·lustrat. Roger Mas em diu que frisa per veure’ls, i que hi veu l’herència del millor que ha donat aquest país: Pau Riba i l’underground dels setanta. A mi també em fan pensar una mica en Els Surfing Sirles, passats per l’electrònica còsmica però amb aquell punt de garatge.

“Tota la música en català sona igual?”. I un be negre. Encara que alguns insisteixin, i que l’oferta audiovisual convidi a pensar-ho, la música en català no és un gènere musical, sinó un jardí força gran i formós, encara que sovint creixi sota radar.