El decés de Remigi Palmero, fa uns dies, m’ha tocat i no me’n puc estar de dedicar-li unes ratlles com a tribut sentit al seu art de la cançó, un saber fer artesanal que, tot i esculls, els accidents i les insensibilitats, va deixar un llegat d’àlbums molt remarcable. Música tocada per una màgia llibertària i per un dolç relativisme mediterrani. Cantautor amb el radar atent al rock’n’roll i a Bob Dylan, però també a l’Àfrica i a la llatinitat, músic promiscu crescut a l’horta i a les revetlles, les seves cançons conserven trets d’una innocència salvatge que brotava als marges de la cultura urbana.
Remigi Palmero (1950-2026) venia d’un altre temps, d’Els 5 Xics, grup pioner del pop en català cantat a la manera de València que va sorgir als anys seixanta (rescateu Quan un home vol una dona, la seva versió de la balada soul de Percy Sledge), amb el qual va agafar ofici i es va empeltar de moltes influències musicals, pel camí d'una síntesi de l’influx nord-americà i el d’allò que ara en diríem el sud global. L’Àfrica és més a prop del que sembla, com cantava el seu amic Juli Bustamante a Ràdio Alger, peça que li va cedir per al seu primer àlbum, "Humitat relativa" (1979), generalment esmentat com l’obra clau de Palmero, encara que ell li retragués imperfeccions i una manca de producció tècnica.
Tant se val, és un plaer deixar-se endur per aquesta mena d’aquelarre afro-llatí anomenat L’olor a garrofa, en què la triple percussió (bateria, timbal, congues) i la flauta dolça conflueixen amb l’aparell elèctric en prop de cinc minuts narcòtics. La flaire com a conducte espiritual i la garrofa connectant-nos amb la terra. L’acompanyava el grup batejat com a Bon Matí, on figurava la família Dougan, músics arribats de Guinea Equatorial. Aleshores encara no s’havia inventat l’etiqueta de world music ni es parlava de mestissatge. Ell el va practicar sense complexos en la seva llengua materna, apresa al cau familiar i als carrers del seu poble, Alginet. Val a dir que aquell disc es va enregistrar als molt importants estudis Tabalet, a Alboraia, impulsats per una altra figura essencial de la música valenciana, traspassada també no fa gaire, Lluís Miquel (1944-2023).
"Humitat relativa" és, diguem-ho un cop més, un vèrtex del triangle màgic d’aquella mena de pop bohemi a la valenciana sorgit de la Transició, a cavall entre l’estela hippie i la nova modernitat, juntament amb Brossa d’ahir (1977), la gran obra d’un altre finat, Pep Laguarda (1946-2018), i l’igualment memorable Cambrers (1981), de Bustamante. Amb aquest darrer, Palmero va crear un grup amb poca fortuna editorial (només va publicar un parell de senzills), anomenat In Fraganti. Tot seguit va enregistrar més discos en solitari, com el destacable Provisions (1987), alhora que anava quedant al marge dels corrents pop del país, tant en el mainstream com en l’escena alternativa.
El Remigi Palmero que vaig conèixer, ja passat el tombant del segle, estava de tornada de moltes coses. Tal vegada escarmentat pels seus vincles tan inestables amb les discogràfiques i, més encara, decebut per l’observació del paper que el país dispensava a la música i als seus creadors. El 2005 el vam poder gaudir en un concert força històric, reunió amb Bustamante, al cicle "De prop", a la sala Gaudí de La Pedrera. Cinc anys més tard, em deia que no havia cantat mai a Canal 9 i que a tot estirar l’havien cridat algun cop per parlar d’Els 5 Xics en algun programa nostàlgic. Així estaven les coses.
Amb els anys havia anat reduint el seu modus operandi i s’havia avesat a actuar sol, acompanyant-se de la seva guitarra elèctrica Fender Telecaster. Com un bluesman del desert, donava vida a les seves cançons de sempre i a les noves, perquè no deixava de compondre ni de cantar a la joia de viure: vet aquí Cuines bé l’arròs a banda, una formosa peça del seu darrer disc, "Sense comentaris" (2010), amb què ens va encisar un vespre al Harlem Jazz Club. Professor de ioga, pintor i observador discret del món, Remigi Palmero dona aliment, amb la seva peripècia, al clixé de l’artista que el país no tracta com es mereix. Una idea molt emprenyadora, però a vegades és veritat.