Tot just fa tres setmanes que l’anomenada Operació Diàleg s’ha posat en marxa i ja grinyola. El portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo (Quim Torra el retratava molt bé dimecres; llegiu-ho si encara no ho heu fet), no ha estat capaç aquest divendres, després de la reunió del consell de ministres, de concretar en què consistiran les ofertes de diàleg. El portaveu de Mariano Rajoy s'ha limitat a carregar contra la cimera pel referèndum del 23 de desembre i a defensar que el seu govern vol diàleg, que la part catalana se n'escapa i que ells, tot bona fe, seguiran insistint-hi encara que ningú pugui explicar-ne el contingut. Tant li fa que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría hagi estrenat despatx a Barcelona rebent l'oposició i que el seu govern sigui inflexible amb el dèficit, incompleixi els compromisos en infraestructures i no aturi la judicialització. El diàleg, ho deia Juan Ignacio Zoido, ministre de l'Interior, "s'ha d'imposar". I tal dia farà un any.
 
Mentre a Madrid decideixen com imposen el diàleg, el Govern de la Generalitat va fent passes. En breu els pressupostos començaran el seu tràmit al Parlament (el debat d'esmenes parcials no serà senzill per assumptes com la fiscalitat o les polítiques educatives) i la cimera del 23 serà una bona pedra de toc sobre la salut del procés que donarà el tret de sortida formal als preparatius.
 
A Madrid ja hi ha qui, en les darreres hores, ha lamentat que la resposta de Puigdemont i Junqueras a l'oferta de diàleg sigui una cimera per fer un referèndum "unilateral" que, com sempre en l'ànim d'inocular dubtes al PDECat, atribueixen a la pressió de la CUP. No sabem en què consisteix el seu diàleg. Sabem, però, que està condicionat al fet que la majoria parlamentària renunciï al referèndum. Fer-lo tant sí com no és el que reclamen 72 dels 135 diputats de la cambra. I hi hem d'afegir els 11 de Catalunya Sí Que Es Pot, que el voldrien pactat i que més aviat que tard s'hauran de definir, i a molts votants del PSC que, sense ser independentistes, veuen en el referèndum la forma de matar un procés que fa cinc anys que dura.
 
Però, realment, hi haurà referèndum al setembre? Els resultats de les urnes, i els compromisos electorals, obliguen no només a fer-lo sinó fins i tot a accelerar la sortida en funció de la resposta de l'Estat, tal com recollia el programa de Junts pel Sí. El resultat del 27-S no va ser l'esperat per l'independentisme. La victòria va ser clara i cap de les opcions que neguen el procés (federalisme, confederalisme, unionisme) va obtenir un resultat prou ampli que li permetés reivindicar-se com a alternativa. Quinze mesos després de les eleccions, Puigdemont i Junqueras, que s'havien presentat amb un full de ruta que preveia una declaració unilateral d'independència, la van fer caure del guió i van optar pel plus de validació democràtica del referèndum vinculant. L'Estat podrà inhabilitar polítics, recórrer totes les lleis al TC o escanyar més l'administració catalana, però no es pot permetre la imatge de policies retirant les urnes. És la fortalesa de Puigdemont i Junqueras. No posar-les quan toca seria una estafa i un fracàs col·lectiu.
 
Es poden assenyalar els punts dèbils del procés –fins i tot és bo que ho facin els qui fins fa poc en tenien una visió molt complaent i criticaven als qui, extramurs del relat oficial, en fiscalitzaven els líders– però no es pot perdre de vista que, si el bloc sobiranista ha resistit a la crisi i a la desafecció que afecta la majoria de democràcies occidentals, és perquè no s'ha apartat dels compromisos adquirits a les urnes.