Fa 150 anys, tal dia com avui, faltaven nou dies perquè el president de la Primera República, Nicolás Salmerón, dimitís per donar a pas a Emilio Castelar. Quatre presidents en poc més d'un any fins que la dictadura del general Serrano amb el suport del general Pavía allargà l'agonia un any més, quan el general Martínez Campos imposà la Restauració dels Borbons. Ambdós generals havien estat escollits per Salmerón per reprimir les revolucions cantonalistes a Andalusia i el País Valencià que estaven disposades a bastir una república confederal i de cantons, amb plenes llibertats democràtiques.

Uns mesos abans, el 18 de febrer de 1873, el rei Amadeu de Savoia renunciava al tron, cansat de les conxorxes permanents dels diversos partits monàrquics democràtics, dels borbònics, dels republicans i dels carlins, amb una carta demolidora on assenyalava els mals endèmics de la "nació" espanyola, ingovernable per lluites que "usen la paraula, la ploma o l'espasa". I com a rei de conviccions democràtiques no volia imposar l'ordre saltant-se la llei. Fou aquest el detonant de la 1a República, molt desitjada en la perifèria peninsular: Andalusia, Múrcia, i antics territoris de la corona catalana-aragonesa, però amb una escassa presència de diputats republicans al Congrés de Diputats.

I anant enrere, quatre anys més, el 1868, la Revolució Gloriosa va comportar que el general Prim i els monàrquics agreujats per les darreres derives ultracatòliques i autoritàries d'Isabel II aconseguissin fer-la fora. Les Juntes Revolucionàries i Milícies nacionals sorgides de baix a les zones urbanes dels Països catalans, Aragó i Andalusia van ser claus en el triomf de la Revolució. Majoritàriament, eren republicanes i federalistes i lluitaven contra el poder autoritari i centralitzador de Madrid. Es van decebre aviat. Prim i la nova majoria parlamentària optà per una constitució monàrquica sense els Borbons. Prim digué que Espanya, majoritàriament retardada, no estava preparada per a una República. Les Juntes i les Milícies foren dissoltes. Però Prim fou assassinat, per ordre d'alguns que encara el consideraven massa agosarat.

Tornant al febrer de 1873, arribà una estantissa República amb suports perifèrics no homogenis per l'enfrontament de republicans unitaristes o federalistes moderats i intransigents; i amb la conxorxa permanent dels monàrquics de tots els signes. Fins al punt que el seu primer president, el català Estanislau Figueras, dimití el juny, després d'un famós cop de porta al Consell de Ministres: "Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres". I pujà Francesc Pi i Margall que havia elaborat la constitució federal. Però les bases federalistes, fartes d'esperar, provocaren els aixecaments cantonals, mentre a Cuba, la revolució prengué dimensió anticolonial i els carlins tornaren a campar per l'antiga corona d'Aragó. Pi i Margall durà un mes.

Recordàvem totes aquestes històries, fa uns dies a la Universitat Catalana d'Estiu en ocasió de la lliçó magistral de Víctor Torres, amb la presència del president de l'UCE Jordi Casassas, l'historiador Manuel Pérez Nespereira i la consellera Gemma Ubasart. En la meva intervenció vaig intentar situar algunes constants de la història de Catalunya que s'evidenciaven en estudiar aquell període. La lectura recent del llibre Memòries d'un veterà de la República d'Antoni Feliu i Codina, editat per Tigre de Paper en la col·lecció Fil Roig, em va il·lustrar encara més sobre aquell moment.

En la nostra història, hi ha tendències que cal buscar en el moment fundacional de la dinastia dels Àustries, amb l'eliminació persistent de dissidències religioses, territorials i de classe per part de la creixent burocràcia i oligarquia madrilenya. Però si ens situem ja en el període de la crisi de l'Antic Règim i l'evolució cap a la societat burgesa, les contradiccions constants es fan evidents. Conflicte entre un estat oligàrquic i jacobí assentat a Castella i unes societats de valors democràtics i confederals, a la perifèria peninsular. Contradicció entre una economia de financers, rendistes i buròcrates i les economies industrials i comercials. L'enfrontament entre clericalisme i anticlericalisme. El xoc entre espanyolisme reaccionari i espanyolisme progressista, una derivada del qual és el tarannà sectari unívoc del patriotisme a la madrilenya i el tarannà plural del dipatriotisme: afirmació catalana com a prèvia a l'espanyolitat. La llengua castellana com a llengua d'imposició o d'adopció per les elits en contra del català, majoritari en la població com a llengua de predicació i d'opció creixent entre els dirigents polítics populars.  I una constant que es repeteix: la revolta pel canvi comença a les perifèries peninsulars de base popular; els reformistes perifèrics i de Madrid s'aprofiten de l'empenta; un cop aconseguit un canvi lleu i controlat, dissolen o aparten els moviments de la revolta; la decepció s'apodera dels sectors populars; i a continuació, arriba la reacció que s'emporta per davant també els reformistes.

I algunes constants al si de Catalunya. El malestar de les classes populars contra els fonaments del nou estat "liberal", ja sigui des del món rural i agrari, com des del món urbà i industrial feu que només en la Guerra dels Matiners (1847-49) confluïssin, uns i altres, contra l'estat que creava la guàrdia civil, nous impostos, les províncies o imposava el castellà. En la resta de les sis guerres civils del XIX (Guerra del francès, dels Reialistes, dels Malcontents, 1a i 3a carlinada) l'enfrontament entre els dos mons va ser total; i pagesos sota la bandera de la reacció i obrers sota la de la revolució, van lluitar a mort, per acabar traïts pels seus respectius dirigents.

En tot cas, la maror contrària a l'estat jacobí es movia a la base de moviments políticament contradictoris. Així, Valentí Almirall dissenyà la constitució federal alhora que es redactava també la de l'Estat Català. De fet, el diputat Baldomeu Lostau, amb el suport de la Diputació i l'Ajuntament de Barcelona proclamava un efímer Estat Català, ara fa 150 anys, el 9 de març de 1873. Al cap d'uns mesos, l'1 de novembre de 1874, el pretendent carlí, Carles VII, reconeixia tots els furs de l'antiga Corona d'Aragó i es proclamava la Generalitat de Catalunya, amb plens poders executius en els territoris alliberats, essent-ne el primer president el general Rafel Tristany.

Aquest rerefons foral austriacista sobrevolà també en la signatura del Pacte de Tortosa entre els republicans federals d'Aragó, València, les Balears i Catalunya el 17 de maig de 1869: "les antigues províncies(..) son aliades i estan unides per tot el que tingui a veure amb la conducta del Partit Republicà a la causa de la Revolució". El pacte apostava per la República democràtica i federal, rebutjaven la nova constitució monàrquica de Prim, però renunciaven a fer ús de la força, sempre que es preservessin els drets democràtics; i, subratllant "el gloriós record de la nostra antiga història popular", advertien que "si algun dia la llibertat perilla, si la tempestat reaccionària amenacés els sacrosants drets del poble i la tirania intentés menyscabar les nostres conquestes revolucionàries, trobarà a les nostres forces confederades la més tenaç i decidida resistència".

Resumint, doncs, amb l'actual desconcert polític, caldria tenir una mirada llarga. I el segle XIX, per desgràcia, el tenim massa oblidat. Observar, fa 150 anys, els moviments de fons, les marors de llarga durada, ens pot ensenyar encara moltes coses sobre les nostres debilitats i fortaleses i les dels adversaris nacionals i de classe.