Fa uns dies l’impost turístic català ha tornat a primera línia de l’actualitat, amb l’acord entre el Govern i En Comú Podem per duplicar la tarifa autonòmica que paguen els usuaris de qualsevol mena d’allotjament. El pacte polític també permet recàrrecs municipals addicionals, que fins ara només s’aplicaven a la ciutat de Barcelona i, a més, la capital catalana també podrà duplicar el recàrrec que cobra actualment.
L’argument polític per aplicar aquest augment exponencial és que s’ampliarà l’espectre d’ús d’aquesta recaptació de l’impost turístic català, fins ara centrada en accions vinculades al turisme, segons es va fixar quan es va crear aquest gravamen l’any 2012 (amb successius increments de tarifa en anys posteriors). Ara, la nova reforma preveu que el 25% dels ingressos generats per l’impost es destinin a polítiques d’habitatge.
És un bon titular, però només cal fer uns números bàsics per descobrir que aquests recursos es podrien aconseguir també sense haver d’incrementar la tarifa actual, i que duplicar-la convertirà Catalunya en una de les destinacions més cares d’Europa, en un context de competència global.
Per exemple, les dades del sector indiquen que des de l’estiu està caient l'ocupació hotelera a Barcelona, constatant que el turisme no és un mannà assegurat, sinó que està sotmès a fluctuacions i que cal cuidar-lo, sent com és un dels principals sectors econòmics i de generació de llocs de treball a Catalunya i Espanya, tant directament a través dels serveis turístics com pel comerç, la restauració i la indústria agroalimentària i de l’oci i la cultura, entre d’altres.
Vacances més cares pels catalans, i això sense oblidar que gairebé 4 de cada 10 turistes a Catalunya són els mateixos catalans, que veuran encarides les seves vacances, i que l’impost turístic s’aplica, amb diversitat de tarifes, a qualsevol mena d’allotjament, des dels càmpings als establiments de luxe, i sense discriminar entre temporada alta o baixa.
A més, en el cas de la ciutat de Barcelona, la bona relació qualitat-preu dels seus allotjaments turístics li ha permès captar grans esdeveniments internacionals i millorar la seva connectivitat aèria, però tibar massa la corda dels impostos pels visitants pot perjudicar també aquests dos motors de desenvolupament de la ciutat, que no només tenen efectes en esdeveniments puntuals, sinó que faciliten l’arribada d’inversions internacionals estables a territori català.
Un exemple il·lustratiu és el Mobile World Congress, la principal fira tecnològica internacional, que va arribar a Barcelona l’any 2006 a la recerca de més espai firal, però també perquè a la ubicació anterior s’havien disparat els preus de l’allotjament, i que va impulsar iniciatives a la ciutat durant tot l’any que han contribuït a convertir a la capital catalana en una de les ciutats de referència en el mapa de la innovació tecnològica global i seu tant d’empreses emergents com de centres de grans multinacionals del sector.
En definitiva, aquest anunci polític sobre l’impost turístic sembla haver arribat sense la necessària anàlisi dels seus efectes col·laterals, i malauradament també sense diàleg amb el sector i amb els ajuntaments, perquè és més fàcil apujar un impost que buscar solucions a qüestions tan importants com la de la crisi de l’habitatge amb polítiques públiques que no malmetin la competitivitat d’altres sectors econòmics.
Tot i que també sorgeix el dubte de si la justificació de l’increment de l’impost turístic és incrementar recursos per altres necessitats, o en realitat el que pesa més és la intenció d’ofegar al sector turístic fiscalment. No oblidem que els Comuns defensen el decreixement de l’arribada de visitants, i tampoc queda clar quins mecanismes de control hi haurà per saber el destí adequat en forma de despesa pública d’aquesta recaptació.