No crec que m'equivoqui si dic que per a un independentista català l'estat espanyol és l’enemic, un enemic amb qui ha de conviure, però que en voldria substituir per un de propi. Tanmateix, per a un català, independentista o no, l'estat, ja fos aquest català o més encara en el cas de l’espanyol, hauria de ser considerat com a mínim el principal entrebanc de la seva economia.
Podem sostenir llargues discussions sobre l'estat del benestar i la seva avinentesa, sobre si ha millorat o, al contrari, en èpoques de crisi econòmica s'estreteix fins a provocar la queixa ciutadana. Però el que resulta obvi és que l'única realitat que no ha deixat de créixer de manera absoluta, però també en relació amb el creixement poblacional, és la mida de l'Estat.
La maquinària pública no para de créixer: hi ha una llarga llista de serveis que podríem convenir que cal que siguin en mans dels poders de l'estat, com són la justícia i la seguretat i a aquests s’han afegit tradicionalment aquells altres que els han complementat aquí com quasi bé enlloc, com són l’educació i la protecció de la salut, per raó de la nostra concepció de l'estat com a social. Però aquests quatre forats negres de qualsevol pressupost, perquè tenen proporcions gegantines, s’han vist de mica en mica complementats amb tots els càrrecs que de vegades es tripliquen a raó dels múltiples nivells competencials de l’Estat i en la seva necessària coordinació.
A tot l'anterior s’hi afegeixen moltes altres realitats públiques, més o menys justificables, totes elles possibles gràcies a les nostres aportacions en les diferents fórmules impositives. Però una palesa com cap altre és la funció vigilant de l’Estat i la inspecció del grau de compliment de les normes. Com sigui que les normes són cada cop més, els comissaris que en vetllen l'aplicació també creixen en nombre i jo diria que en percentatge, perquè són cada cop més aspectes de les nostres vides els que queden sota la seva supervisió.
L'última aportació que en aquest sentit ha fet l'activisme que està reclamant dels poders públics noves polítiques en matèria d'habitatge, ha estat consensuada per tots els partits de l'esquerra en l'àmbit parlamentari català. Entre altres coses ha estat sol·licitar la creació d’un cos d'inspectors per tal de garantir que es compleixin el seguit de normes que creuen que alleugeriran la manca d'espais per viure en les zones més tensionades.
Malgrat tots els diners que costarà el servei, jo me n’alegro. Així d’una vegada per totes es podrà comprovar sense apel·lació possible que les mesures que han pres no sols no milloren la situació, sinó que més que probablement l’agreujaran. Llàstima que ens hagi de costar tants diners: els que hauran de remunerar la feina del cos d’inspecció i els que aportem en forma de subvencions a aquesta bateria d’intel·lectuals de tercera agrupats en suposats sindicats, que no arrisquen res amb les seves fórmules d’aprenent de bruixot i que sense dubte catapultaran la seva carrera política sense necessitat de cap finançament il·legal.