Corre aquests dies un eslògan vidriós, que acompanya ‘hashtags’ i convocatòries de manifestacions: "Sense futur no hi tenim res a perdre". És la mena de frases que val més que qui les pronuncia no les hagi de posar mai a prova. I un senyal que una part, potser petita però que es fa escoltar, d’allò que genèricament s’anomena "el jovent" no té ben pressa la mida de la mena de coses desagradables que poden arribar a passar quan van mal dades.

Res a perdre? És clar que hi ha una franja generacional tendra que ho té més difícil que les predecessores. La que ronda els trenta, que viu en un estat mental de crisi des dels divuit, més que no pas la que ara en té vint. Però precisament la pandèmia i la cua que ens deixarà en forma d’allisada econòmica, tot plovent sobre mullat després de la sacsejada post-2008, ens recorda que les coses sempre poden anar pitjor. Si a sobre practiquem l’alegre apologia del caos i el nihilisme destructiu, costa d’imaginar que en surti un desenllaç favorable als interessos de la humanitat.

No parlo, és clar, de qui es manifesta mogut per un principi noble com és la llibertat d’expressió, la majoria, ni del seu extrem, el pur vandalisme, amb l’assalt i presa dels comerços, que es manifesta com a estació final de les jornades i que no té l’aixopluc ideològic de ningú (o gairebé). Apunto més aviat al bloc del mig, que frisa perquè arribi la nit i poder concórrer al ball de bastons, i que és vist amb joia i complicitat per molts ciutadans distingits, com veiem dia a dia a les xarxes. Doncs sí, tot plegat pot empitjorar, sobretot, per als qui diuen no tenir res a perdre, perquè de la topada policial i l’aixecament de llambordes com a forma de vida només en pot sortir la desfeta moral i l’existència desgraciada.

Però tot plegat és una projecció d’un fenomen d’amnèsia col·lectiva del qual molts adults fets i drets en són també responsables perquè han creat un imaginari ideològic excèntric. És aquesta frivolitat de parlar d’Espanya com un estat feixista: escolti, si fóssim a un estat feixista, li asseguro que ho notaria, perquè, per començar, això no podria proclamar-ho ningú a la televisió, com algú o altre fa cada dissabte al FAQS. Són molts, encara, els catalans que van, o vam, viure molt o poc el franquisme, i de vegades no ho sembla. I es pot ser independentista, per cert, sense necessitat de forçar la realitat, dit sigui de passada.

Però, quina classe d’educació i de memòria projecten als seus fills determinats pares? Bé, només cal recordar que el personatge del moment és un xicot, Pablo Hasél, que en nom de la llibertat d’expressió llueix una samarreta de la Unió Soviètica, país que recordem amb emoció com a model de respecte a la diversitat de pensament.

En quin moment vam començar a oblidar d’on venim? Hi ha massa silencis i massa complicitats amb els episodis més cruents que hem vist als carrers, qui sap si perquè alguns adults hi projecten antigues lluites més somniades que no pas consumades, i velles causes no reeixides. Ens aniria bé fer una mica de memòria: algú els hauria de dir als qui més criden que sí que tenim molt a perdre, i ells els primers.