"Quan una democràcia envia a la policia antidisturbis a colpejar a ancianes per impedir que votin, alguna cosa va malament", diu aquest dissabte la prestigiosa revista The Economist. El setmanari britànic també menciona que el president Carles Puigdemont ha portat a Catalunya fins a una situació d'il·legalitat per com es va proclamar la llei del referèndum i per donar validesa a una votació que no arriba a la meitat de la població. S'oblida però d'enumerar les detencions, la intervenció de les finances, l'anul·lació de la Sindicatura Electoral i el bloqueig digital del govern espanyol durant les setmanes prèvies que, sens dubte, va provocar que molts, contraris a la independència, desistissin del seu dret a votar.

Només ha passat una setmana i molts ja hauran decidit amagar el record de la policia apallissant gent que volia votar. Només han passat quatre dies des que -després de la tristor, la ràbia i la impotència de sentir-se humiliats en veure com les "forces de l'ordre" arrabassaven les urnes- centenars de milers de persones van sortir, sense por, a aturar el país. Mans aixecades i silenci absolut per rebutjar la barbàrie. Aquestes imatges pacífiques, les del 3 d'octubre, cal tenir-les molt presents perquè diuen molt de com som els catalans.

Els principals líders europeus han resolt no prendre partit per considerar que aquest és un afer intern d'Espanya i han sortit mediadors com a bolets (locals i internacionals). La situació s'ha escalfat, les tensions d'un costat i de l'altre recorden un passat que ningú vol reviure. I, davant d'això, la crida generalitzada al diàleg, en concentracions de gent vestida de blanc i sense banderes. També la mobilització dels unionistes que diumenge fan la seva demostració de força "perquè no es poden quedar callats". Posar-se a la pell de l'altre, costa, però és un exercici necessari. Les consignes es repeteixen: "Defensa de la democràcia, de les llibertats, dels drets. Crida al diàleg", tot i que signifiquen diferent.

Aquests dies han servit perquè els catalans tinguin més clar el costat que defensen. Res no és en va, malgrat els fets que es volen oblidar. Després de l'1 d'octubre ens trobem en una nova pantalla. Puigdemont compareixerà dimarts al Parlament per explicar com farà efectius els resultats del referèndum. Tindria sentit que no ho fes? Si Rajoy pensava que amb la repressió, les detencions, les amenaces, els tribunals i les càrregues policials aturaria l'independentisme no podia estar més equivocat. Només ha deixat el conflicte en un punt mort que no pot durar molts dies. Una mediació internacional, quin paper jugaria? Tan sols si assegura la celebració d'un referèndum, que des del primer moment compti amb tots els ingredients per ser vinculant, seria acceptat entre els que van defensar les urnes fa una setmana.

The Economist conclou que davant el desig d'independència manifestat àmpliament, el govern espanyol només té tres sortides: 1. Més repressió i força per extirpar-ho 2. Sotmetre's a ell 3. Negociar sabent que la separació pot ser el resultat final. I adverteix que l'agressió contra multituds de ciutadans pacífics pot funcionar en el Tibet, però mai en una democràcia occidental. "Rajoy hauria de permetre el referèndum com ja va fer Cameron amb Escòcia. Amb la força sola no està impedint la ruptura d'Espanya, sinó accelerant-la".