Alerta: els índexs d’activitat sexual han caigut al seu nivell més baix en els darrers 30 anys, segons dades del Pew Research Centre nord-americà. I fa més de quatre anys que els investigadors ianquis van anunciar una recessió, en aquest cas sexual que ens amarga a tots plegats. Tot això amb Tinder, Bumble i fins i tot Gent com Tu funcionant a tot drap. En principi tenim més eines que mai, però ens costa arribar, trencar el gel. Em direu que qui té gana somia pa, potser sí, però aquestes dades americanes deuen ser extrapolables al món occidental, diguem-ne.

Que si la novetat, que si l’avorriment, que si l’avorriment de la novetat. Com diu la cançó, “com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?”. Així vivim en la nostra societat. No tenim perspectiva i ens devora la cosa aquella del "tenim pressa". En aquesta crisi de les relacions els experts subratllen que vivim amb una obsessió pel sexe exprés, pim-pam, i tots lliures i sense complicacions. I en la nostra relació amb la política ens passa això, perquè la política no és res més que un desig del nostre horitzó, i ai de les expectatives. Volem que ens representin, que legislin i que ens solucionin la vida ben rapidet, lliscant esquerra o dreta depenent de l’elecció. I poca cosa més, destinem a la democràcia poc esforç i molta exigència.
 
No només hi ha desafecció, és que hi ha desinterès, fins i tot quan ens avisen de les hecatombes i criden que cauen bombes. "El Govern adoptarà totes les mesures que calguin per posar fi al bloqueig" del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i el Tribunal Constitucional (TC). Així ho anunciava aquest dimarts el president Pedro Sánchez, en una declaració institucional des de Moncloa després de la decisió del TC de suspendre la votació al Senat que afecta la seva pròpia renovació. I tant ens fa. És a dir, diaris, ràdios i teles en parlen, i van dient, i que si un i que si l’altre, i que si progressista i que si conservador. Que si cop d’estat, que si dictadura bananera, que si es trenca la democràcia. I res, l’aclaparadora majoria silenciosa passa de tot. Ara la cosa va d’estar més o menys alegres amb la victòria de l’Argentina de Leo Messi al Mundial de Qatar, campionat que fa un mes era una vergonya i coses pitjors, però que tots hem vist i que fins i tot els mitjans públics s’hi han abocat. La indignació sempre té geolocalització.
 
Els experts americans ens avisen que un dels motius de la crisi afectivosexual que patim -tinc un amic que diria "gaudim", però això ja és un altre article- és la gamificació de les relacions. És  dir, prendre-s’ho com un joc. Però no la cosa de la seducció, el hi hi i el ha ha, el missatget procaç, el somriure còmplice en una reunió, la mirada en un bar. No. És fer que tot sigui una competició. I aquí PP i PSOE són culpables. Sí, perquè ara es troben la politització de la justícia quan porten quaranta anys trufant la judicatura de candidats polítics o polititzats. És greu sí, però tenim el que tenim. Ja no creiem en l’amor, ja no creiem en la política, com diria la reconeguda sociòloga Eva Illouz “és una transacció de serveis”. L’escriptora francoisraeliana denuncia com, al seu parer, el capitalisme modern ha corromput les relacions afectives. Jo modestament crec que nosaltres mateixos ens autoenganyem i mentre volem comprar grans orgasmes tan sols venem sexe a pes. I en la política hem anat desgastant la separació de poders tot judicialitzant la política i polititzant la judicatura. Només queda l’executiu tranquil, i això acaba com acaba habitualment.
 
Fa uns dies vaig ser testimoni de la màgia real i intransferible del Mago Pop al teatre Victòria del Paral·lel barceloní. Arribava tard a aplaudir, perquè em vaig quedar literalment embadalit. Més que recomanable. I no digueu que és per nens, és per tot aquell que vulgui tenir il·lusió. I més en el moment en que vivim, on no fa il·lusió ni la política, ni la cultura, ni tan sols lligar. I haig de dir que res fa tanta il·lusió com la il·lusió. Ara ve Nadal i matarem el gall, però sobretot és temps d’esperança, de nens amb els ulls oberts, i de mentides piadoses. Però només uns dies.
 
La màgia, com l’enamorament, caduca; l’amor és una altra cosa, suposo. I ara acabem de saber que davant la impossibilitat d'aconseguir una majoria per tirar endavant els comptes, el Govern de Pere Aragonès ha aprovat els criteris d'aplicació de la pròrroga. I això que fa uns dies es va parir un pacte entre ERC i els Comuns per acordar uns pressupostos ben expansius i ben farcidets d’impostos. Potser queda en res o potser es posa aigua al vi quan entri el PSC al pacte amb les rebaixes del pragmatisme. I a Madrid seguim amb la cantarella de la dictadura dels jutges -el TC és una cosa diferent i ben estranya- i del cop d’estat dels cops de decret de Sánchez i Unides Podem. Alerta, aquí encara hi ha qui diu que amb tot el que passa a Madrid això ens apropa a la independència. Ja no queden embuts per posar-se al cap. Quina barra anunciar que com millor, pitjor, quan tenim un país on no som capaços de pagar la nota del dinar. Primer paguem les nostres factures, i després, si de cas, lliçonetes i somiar.