Què fas per vacances? La pregunta del milió de dòlars. (O més). Tothom ho diu, encara que a alguns ni tan sols els hi importa la teva resposta, perquè només volen presumir del viatge que faran a algun país llunyà, exòtic i tal. Però està bé. Les vacances són per gaudir, cadascú a la seva manera; fins i tot abans de fer-les i ni que sigui donant enveja al personal. (O no.) En el meu cas... Mm. Ni idea. Penso. Moltes coses. Potser aquest és part del problema: penso molt. Massa. [El pensar fa ser ruc, deia ma padrina...] I penso (crec) que no sóc l’única.

M’agrada l’expressió fer un pensament. És el pas previ a l’acció –que, per sort o per desgràcia, a vegades es queda en temptativa-. És com aquella paràbola del barranc: vas sempre tan de pressa per la vida que no tens temps de frenar i... què, llavors? La vida et passa davant dels teus ulls, bla, bla, bla o simplement t’agafes per no caure? Tinc la sensació que pensar és una mena d’aranzel. Com l’intermediari que, potser sí que fa que el llibre/ la fruita/ la roba/ el que sigui, arribi millor, més lluny o a més gent,  però que, en alguns casos, també suposa un obstacle. Un peatge. I ja sabem que superar-lo té un preu... Com tot. No?

Penso en com (i quant) les ja-no-tan-noves tecnologies s’han convertit en una eina indispensable, una extensió de nosaltres mateixos sense la que (sembla) que no sabem sortir al món. Però els aparells, les connexions, no són ni tu ni jo. Són com el pensament: el pas previ a... Allò que és veritablement important: la vida, les persones, les relacions [de veritat]. Coses que no caben dins d’un telèfon o un ordinador. I trobo que és molt simptomàtic i representatiu dels temps que corren (mai més ben dit) que un psicoanalista li recepti a un pacient dedicar mitja hora al dia a no fer res, o que algú et regali res.

Personalment, el temps em passa cada cop més ràpid. Hi ha qui diu que és la inèrcia pròpia de l’edat (tot penja o fa baixada, diuen); hi ha qui creu que existeix una proteïna que regula la percepció temporal. Jo [tinc una altra teoria] penso que vull fer i faig tantes coses, que el meu temps està atapeït contínuament. Per això sembla que s’accelera –igual que una servidora-. No sé si hi ha estudis científics que avalin aquesta hipòtesi (que tampoc em cal), però comprovar-ho és senzill, estimat lector. Seu o estirat i no facis res durant una bona estona. Quant de temps [creus que] ha transcorregut? Ara consulta el rellotge. És més o menys temps del que pensaves? Compara-ho amb els dies que vas atrafegat... Heus aquí la resposta.

Aquestes vacances no penso fer res. Ja està, ho he dit. Vull (re)aprendre a avorrir-me. A poder estar asseguda o fent el pi sense pensar ni produir. Res. De res. Penso endur-me un munt de llibres i jocs de taula, vagi on vagi, però quan arribi el moment, potser no llegeixo ni jugo. Quan arribi el moment, qui sap? Potser només respiro fondo, prenc el sol (o l’ombra), em remullo en algun riu (o toll), canto, ballo, salto, corro, passejo... O potser no faig res. Potser només m’agafo ben fort a la vida i a aquells a qui estimo, ara que puc. Que podem. [No saps mai quan serà l’última vegada que ho facis... I n’hi ha que no són tan afortunats.] Així doncs, no us estranyeu si no em veieu per les xarxes o no contesto al telèfon, ni als senyals de fum. Disculpeu les molèsties: estic vivint.