Fa uns dies veiem estupefactes com el candidat d'ERC a Santa Coloma, Gabriel Rufián, anunciava un acord amb el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, condicionant la construcció d'una residència de gent gran a la ciutat si guanyaven les eleccions.

Seria sorprenent si fos una pràctica nova, però no ho és. És senzillament una mostra més del que portem dient a la CUP des que ERC va assumir el Govern en solitari: canvia el color, però no les polítiques. Canvia el to, però no el model.

Carles Campuzano té un llarg historial al Tercer Sector i a UDC, per tant, amb el seu nomenament com a conseller de Drets Socials, ERC va enviar un missatge clar: aposten per la concertació. Reforcen les externalitzacions com a model de gestió de serveis públics. Abandonen completament la garantia de serveis públics universals de prestació directa.

[noticiadiari]2/253724[/noticiadiari]

Allunyant-nos del rebombori que ha creat qui posa al crit al cel per aquest ús electoralista de les institucions, però que quan ha tocat poder ha fet exactament el mateix, pretenem centrar el debat on és realment la qüestió de fons: com pensem l'atenció a la dependència i, per tant, quin model defensem per materialitzar-ho. Pensem l'atenció a la dependència entorn de la dignitat, no del capital.

La pandèmia ens va ensenyar moltes coses que com a societat estàvem fent malament i una d'elles és, indubtablement, l'atenció a la dependència. Amb les dades a la mà, veiem que la majoria de residències són gestionades per empreses i entitats privades, concretament 50.000 places de les quasi 65.000 disponibles. Alarmant que 11 grups empresarials controlin el 15% de les places per gestió directa i el 58% per concert amb Generalitat o Ajuntaments.

[noticiadiari]2/202126[/noticiadiari]

Escandalós que la facturació de les empreses gestores de residències de gent gran el 2018 augmentés el 3,4%, fins a 4.500 M€! Negoci, negoci, negoci. I amb una previsió de creixement de la població més gran de 65 anys és clarament un negoci en creixement.

El negoci de l'atenció a la dependència està basat a rebaixar costos per augmentar beneficis. Uns beneficis incrementats a força de rebaixar condicions laborals de les treballadores i condicions dignes al servei cap a les usuàries.

Per això, és urgent canviar el focus de l'acció política al voltant de l'atenció a la dependència i tornar a posar al centre la dignitat de les persones usuàries i treballadores. Proposem fer-ho amb cinc punts clau:

1. Revertir la privatització: cap a un model d'atenció que integri atenció social i sanitària amb provisió i gestió 100% pública i universal. Mentre els empresaris gestionin el 60% dels serveis d'atenció sociosanitària mai es podrà garantir l'accés universal i en igualtat de condicions.

2. Condicions laborals dignes: salari mínim de treballadors i treballadores 1.200 € / 14 mesades, Ràtios d'una gericultora per a quatre residents, incorporar les treballadores al conveni laboral SISCAT mentre no existeix un sistema 100% públic que unifiqui conveni. Incloure aquestes condicions a les bases de concurs de concert mentre no s'internalitzi el 100% de servei. Incrementar les inspeccions per garantir dues visites anuals i sense preavís.

3. Participació ciutadana: democratització dels òrgans de decisió per incloure les famílies i les associacions de veïns al Consell de Participació de cada residència. Transferència de competències als ens locals amb la corresponent dotació pressupostària.

4. Planificació territorial: cal urgentment un estudi territorial per a la construcció de noves residències, però sempre amb finançament, propietat i gestió 100% públiques per evitar bolets com el de Santa Coloma, Sabadell o Granollers, o distribució de recursos públics a la babalà, sense mirada de futur ni de país, que és el que ha passat amb la distribució dels 149 M€ de fons Next Generation destinats a la construcció de noves residències que han acabat en mans de fundacions privades majoritàriament. Diners públics, control públic.

5. Prioritzar l'autonomia de les persones: el model residencial actual prioritza l'atenció des d'un pensament assistencial i pal·liatiu que sovint va en detriment de la dignitat de la vellesa i pot inclús accelerar les conseqüències dels processos d'envelliment. Cal estudiar alternatives públiques com pisos comunitaris i inclús intergeneracionals.

Amb el relat i les guerres de relat ens volen fer creure que no hi ha alternativa possible a mercantilitzar serveis essencials. Però no és cert. El que cal és valentia política per plantar-se davant els voltors que empaiten les nostres vides.

Tenir serveis públics forts és una aposta de sobirania justament en allò que és troncal: el tracte a la humanitat pel sol fet d'existir i no en funció de la capacitat productiva.

Els serveis bàsics com l'educació, la sanitat o els serveis socials no poden estar en mans d'empreses. Perquè una administració responsable i a qui li importa la seva població, sap que una bona atenció social no pot estar condicionada al mercat.

Una bona atenció social posa la persona al centre: la persona atesa i la persona que atén. Les 7.902 defuncions a centres residencials durant el 2020 ens ho haurien de recordar cada dia. A l'atenció social no hi ha lloc pel lucre.