En els seus darrers anys al Palau de la Generalitat, Jordi Pujol advertia sovint de l'esgotament de l'estat autonòmic. Ell, que havia estat clau a la Transició i un dels arquitectes del tinglado de les comunitats, va assenyalar, des de dins i des de la defensa lleial del model, que calia reformar-lo i actualitzar-lo. Allò havia servit per dotar-se d'autogovern després de la dictadura, refer-se políticament, avançar i crear estructures nacionals, però s'intuïa que no donava més de si.

No només perquè els anomenats estatuts de primera generació, el català i el basc, ja estaven gairebé desplegats sinó, i sobretot, perquè s'imposava una lectura "tancada" de la Constitució per part de la dreta espanyola governant. El text té límits clars, prou ho sabem, però també té recursos com ara el 150.2, que s'ha usat només per transferir les competències de trànsit a Catalunya, o la distinció entre nacionalitats i regions. Aquesta, com que no va quedar definida, s'ha acabat descafeïnant fins a la irrellevància per la praxi dels governs espanyols i la jurisprudència d'un Tribunal Constitucional que amb la sentència de l'Estatut va dilapidar el seu prestigi.

La Declaració de Barcelona de 1998, caiguda en desgràcia anys després perquè les urgències de CiU amb el PP eren incompatibles amb els acords del PNB amb els hereus de Batasuna a Lizarra, ja va intentar la relectura del pacte constitucional en clau plurinacional. Després, per la via dels fets parlamentaris, ho intentaria primer el pla Ibarretxe, un intent d'aprofundir en la via confederal i el dret a decidir, i també la reforma de l'Estatut català, que intentava des d'una part, Catalunya, federalitzar el tot, Espanya. Ni una cosa ni l'altra van funcionar i, finalment, ho va provar el pols parlamentari i unilateral de 2017, que ha derivat en l'actual situació de conflicte irresolt. El pacte del 78 i totes les inciatives que, amb èxit o sense, han vingut després s’han presentat amb voluntat de ser “acords històrics”.

És evident que, en aquests anys, ni l'independentisme ha estat prou fort, hàbil o decidit per separar Catalunya d'Espanya ni l'Estat, amb els seus partits i aparells institucionals i coercitius, ho ha estat per avançar en l'assimilació que ha pretès el PP i bona part del PSOE. És discutible que hagin vençut, però és indiscutible que no han convençut. A Euskadi, els ritmes són diferents, però la sensació d'esgotament també hi és i la competència entre el sistèmic PNB i EH Bildu, que no ha parat de sumar suports des del final d'ETA, mou les coses. Iñigo Urkullu, que el 2017 va provar de "reconduir" el procés català per evitar el contagi o l’esquitxada, proposa ara una nova lectura constitucional. Sap que no es pot canviar (calen els vots de la dreta ara enrocada) però també que, amb el TC controlat pel PSOE i una majoria absoluta de l'esquerra i dels socis del bloc plurinacional al Congrés, es poden fer coses diferents.

I aquest és el debat que el PSOE, que des de 1993 només ha pogut governar Espanya amb l'esquerra alternativa i els partits del bloc plurinacional, cosa que no sembla que hagi de canviar, haurà de resoldre enmig de les tensions internes amb la vella guàrdia que ha comprat el marc de la dreta. Tocarà aclarir si som, com pretenen Pedro Sánchez i Yolanda Díaz -per més que faci la concessió de visitar Carles Puigdemont o s'ofereixi per anar a Ginebra a veure Marta Rovira-, davant d'una investidura més o d'una altra cosa.

Si fos el primer, n'hi hauria d'haver prou amb cessions rellevants, com és el cas de l'amnistia o el traspàs de Rodalies, que no toquen les parets mestres del règim. O si, per contra, i com pretenen Junts i ERC, s'obre la porta a una mena de canvi de règim que permeti que la nació catalana i altres decideixin el seu futur i que, mentre això no passi, siguin respectades. Això voldria dir dret a decidir però també blindatge estricte al català o acordar, per exemple, un pacte fiscal. Seria, en definitiva, un canvi cultural i en l'estructura de poder.

El debat es produeix, és evident, perquè l'esquerra espanyola necessita els vots. No perquè, de cop, pretengui esmenar la repressió admetent que la resposta no era la que tocava (aquest és el missatge polític de l'amnistia) o perquè, de forma sobrevinguda, descobreixin les virtuts del plurilingüisme al Congrés o a les institucions europees que fins ara havien esquivat. El que hauran de resoldre és fins on estan disposats a cedir. I, en cas de fer-ho i d'optar per un acord més profund que una simple investidura, haurem de veure si això implicarà per als independentistes assumir un cert acord de convivència.

Puigdemont va parlar dimarts d'”acord històric” i va evitar línies vermelles més enllà d'una amnistia que a Madrid es dona per feta. Un acord històric pot ser una entesa que permeti que, per vies democràtiques i pacífiques, Catalunya es converteixi en un estat, i també un que renovi el pacte constitucional i asseguri una relació diferent amb Espanya. Diferent, però una relació.