Quan afronten una campanya, d'eleccions o de referèndum, totes les parts tenen dos objectius: retenir els vots que ja tenen i pescar-ne de nous. És una obvietat, sí, però tan fàcil de dir com difícil de practicar. Retenir és una estratègia defensiva, pescar és ofensiva. I fer les dues coses al mateix temps i en la justa proporció és molt complicat.

Segons la gran majoria d'enquestes, aproximadament un 45% del cens diu que votaria “sí” en un referèndum sobre la independència. Aquest 45% del cens equivaldria a un 52% o un 55% dels vots en funció de quina fos la participació final. Si les enquestes són certes i si aquest bloc del “sí” és sòlid, l'independentisme en tindria prou amb una estratègia defensiva: retenir el vot que ja té i no fer res que pugui mobilitzar de forma extraordinària el “no”.

El problema és que les enquestes són enquestes, i que és molt fàcil dir “sí” a la independència quan et truquen per telèfon mentre fas el sopar, i no tan fàcil dipositar la papereta si saps que allò tindrà conseqüències concretes l'endemà. I tenint en compte que la participació en aquests casos acostuma a ser molt alta, tot sembla aconsellar una estratègia doble: retenir i pescar. Defensar i atacar. Arriscar.

Dono per fet, i ho dic sense el mínim rastre d'ironia, que les dues estratègies que tenim sobre la taula (llista civil unitària i marca paraigües per a llistes separades) ens són proposades des de l'honestedat total. Els defensors de l'una i de l'altra només pensen en el millor per aconseguir la independència, no en el millor personalment per a ells o per als seus partits o entitats. És un bon punt de partida per parlar-ne fredament.

I és fredament que opino que l'estratègia de la llista civil unitària és millor, per molts motius. Aquí en van quatre, en positiu:

1) La primera gran dificultat és conseqüència directa de la poca qualitat democràtica de l'Estat espanyol: no podem fer un referèndum perquè no ens deixen ni ens deixaran, i per tant hem d'utilitzar un últim recurs en forma d'eleccions. El primer gran repte que tenim al davant, per tant, és caracteritzar aquestes eleccions com un plebiscit sobre la independència, aconseguir que realment els ciutadans percebin i entenguin la cita com un referèndum sobre la independència. Això no és gens fàcil quan tota la litúrgia és la de sempre d'unes eleccions. Calen gestos extraordinaris, molt extraordinaris, que parlin per ells mateixos i que si pot ser obliguin la contrapart a venir a debatre al teu terreny, a venir a debatre sobre la cosa. Crec que la formació d'una gran llista del “sí” compleix aquest requeriment molt millor que una marca paraigües per als partits de sempre.

2) Com molt bé sap i practica Podemos a Espanya, el monumental cabreig social no pivota sobre l'eix tradicional esquerra-dreta, sinó sobre la sensació de presa de pèl absoluta que té una gran majoria de la població quan mira cap amunt i constata l'estafa a que ha estat sotmesa abans i durant de la crisi. Per això Podemos mai parla des de l'esquerra, sinó que ho fa des de baix. Els ciutadans contra la casta. Crec que en això Catalunya no és diferent d'Espanya, i que la millor manera de condensar el cabreig social a favor de l'opció independentista és una llista de ciutadans, de ciutadans molt diversos i mot representatius del carrer, amb un protagonisme molt petit dels partits. El mínim imprescindible.

3) Un factor d'indecisió, ho diuen les enquestes i ho diu la percepció de tots nosaltres en el dia a dia, té a veure amb la incertesa, la por a saltar la paret per temor a les conseqüències. I si és veritat que ens faran fora d'Europa? I si és veritat que perdrem inversions? Crec que veure gent molt diferent, gent de confiança i amb reputació, prescriptors socials en tots els àmbits, apostant junts per la independència genera seguretat i combat la incertesa.

4) És cert que la crisi també ha consolidat un espai polític d'esquerra radical, minoritari per ara però ja significatiu. I és cert que els ciutadans que s'hi senten identificats, molts d'ells independentistes, són i seran molt reacis a votar una llista que no presenti una esmena a la totalitat del sistema, no només des de baix sinó també des de l'esquerra. No estem parlant de la clàssica dialèctica entre centre-esquerra (ERC) i centre-dreta (CiU) intramurs del sistema, sinó d'una alternativa anticapitalista, extramurs del sistema. Crec que en aquest cas es justifica la formació d'una segona llista independentista, ja que estem parlant d'un espai social i polític que pensa i actua en lògiques diametralment oposades a les de l'actual bloc central del sobiranisme. L'existència d'aquesta llista té, de rebot, la virtut de generar un receptacle alternatiu però també independentista a tots aquells que se sentin incòmodes amb la llista civil unitària però vulguin votar sí a la independència.

Bé, són només algunes raons, i en positiu, per mirar de contribuir al debat fred que reivindicava al principi de l'article. No cal dir que estic disposat a canviar d'opinió. Sobretot, si l'alternativa és resultat d'un gran pacte entre els principals agents del procés.