No saber neguiteja i, a la llarga, es fa insuportable. En canvi, les explicacions, per pobres que siguin, acaben tranquil·litzant. Tothom ha teoritzat. Qui sap si, en el fons, això que alguns anomenen “fonamentalisme islàmic” no és altra cosa que la vivència d’una Veritat absoluta (vehiculada per una organització criminal) que ha d’esborrar totes les incerteses i les inseguretats d’aquells que viuen sense sortida.  

En contrast amb el fanàtic, l’existència democràtica es caracteritza per un cordial escepticisme quant als fets. Hi ha la via Hume: “qualsevol dia pot no sortir el sol”. La repetició d’un fenomen en el passat (o sigui, la tradició!) no ens assegura res. De respostes sòlides i definitives sobre les grans preguntes, no en tenim, la qual cosa ens aboca al respecte crític a les diferents creences. La via Hume és il·lustrada, escocesa, freda, científica, diürna. Després hi ha la via Sisa: “qualsevol nit pot sortir el sol”. És el seu perfecte negatiu: festiva, mediterrània, galàctica, musical, nocturna. Brolla amb la confiança, l’acollida i l’obertura a la sorpresa o el miracle. Ambdues vies coincideixen en el “qualsevol”, als antípodes del dogmatisme. Es riuen igualment de la fe en les revelacions imposades.

Ara bé, el silenci últim sobre els fets no implica en absolut un relativisme sobre els drets. Aquí hi ha el punt de torsió. Suspendre el judici sobre la realitat no pot equivaldre a fer-ho sobre la normativitat. Sense una estructura organitzada de drets i deures, no hauria estat possible, per exemple, l’admirable resposta institucional (policia, sanitat i emergències) a les atrocitats del 17-A. Els serveis públics són el fonament de la qualitat de vida i la convivència. En posen les condicions i els mitjans materials. Més encara, l’esperit cívic va envigorir aquestes mateixes bases amb la col·laboració voluntària de la ciutadania en moments crucials. La seguretat, que no és total en cap cas, augmenta amb la cosa pública. Aprimar-la no és una solució, al contrari. L’estat català serà republicà o no serà.

I és per la defensa voltairiana dels drets (ja ho sabeu, és allò de Voltaire: “no estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la vida que ho puguis dir”) que s’haurà d’integrar i abraçar la diversitat. Sens dubte, després del 17-A, l’ànsia d’excloure els creients de religió musulmana pot sorgir arreu. La batalla es lliura precisament aquí: crear una fractura o fer-la més profunda només beneficiarà l’enemic (que no és l’islam, sinó el terror).

Caldrà trobar, inventar amb imaginació, maneres d’estendre ponts entre les comunitats. Aprenent a viure, alhora, amb sentit escèptic i radical amor a la llibertat. Un amic em diu que això no garanteix que no hi hagi un nou atac. I té raó. Però aquesta és la clau de la forma de vida que hem triat: mancats de certeses metafísiques sobre els fets, però amb fermes conviccions sobre els nostres drets. En serem prou capaços? Vull pensar que sí mentre us desitjo que tingueu un bon dia (o una bona nit).