El triomf del feixisme en 1939 va deixar un reguitzell de mort, repressió i genocidi cultural que pot resumir-se en una imatge esborronadora: Els papers, llibres i revistes de la biblioteca personal de Pompeu Fabra volant per la finestra de casa seva a Badalona, llençats pels energúmens encegats de violència, i cremats al bell mig del carrer.

Fast-forward a 2023, 84 anys més tard, un individu es persona a la biblioteca municipal de Borriana per requisar i retirar revistes en català. Es tracta del regidor de cultura de la ciutat, diputat a les corts valencianes i –atenció– vicepresident de la comissió de Cultura i Educació. I celebra la seva gesta amb una piulada que exclama: “al carrer!”.

Compte, però, senyor feixista, que el seu somni no esdevingui el pitjor malson. Les publicacions afectades –i amb elles totes les revistes catalanes, i els seus lectors, i les entitats socials i culturals, arreu dels Països Catalans, sortiran al carrer a plantar cara de formes diverses. Al carrer fent centenars de noves subscripcions en poques hores, al carrer anunciant accions legals a l’Estat i a Europa, al carrer manifestant-se massivament dilluns davant la biblioteca municipal de Borriana. Vagi amb compte, senyor feixista. No sigui que desperti en el poble un esperit “Cable Street” a la catalana que el faci fugir cames ajudeu-me.

Els Països Catalans compten amb més de 200 revistes de més de 30 temàtiques diferents. Alguns busquen apagar la veu dels Països Catalans, com si no tinguessin dret a existir. No ho aconseguiran. Les revistes en llengua catalana són incombustibles. No desapareixeran. Han resistit molts embats com aquests, i sempre s’han aixecat. Sempre.

La història n’és plena, d'exemples. Quan la dictadura de Primo de Rivera clausurava revistes i periòdics, l'editor Hipòlit Nadal publicava la revista Ressorgiment des de Buenos Aires, i va fer-ho cada mes, puntualment, fins l’any 1972. Quan el franquisme va esborrar del mapa l'ecosistema de publicacions en català, des de Buenos Aires, Ciutat de Mèxic, Londres, Tolosa de Llenguadoc o París, les veus catalanes seguien sonant a través de periòdics, revistes i llibres que arribaven a cada racó del món on hi havia un català. I entraven clandestinament al país.

El senyor feixista es pensava que ens podria retrotraure a 1939, però ha aconseguit l’efecte contrari al que perseguia. Ha cancel·lat cinc subscripcions, però n’ha motivat centenars de noves a les 5 revistes afectades i a moltes altres capçaleres. Ha despertat consciències endormiscades per l’apatia d’un panorama polític desolador i ha impulsat que la societat es torni a bolcar als carrers per enviar un missatge d’escalf als milions de compatriotes del País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord, la Franja –i el mateix Principat– que no voten opcions xenòfobes, retrògrades i enemigues de la diversitat i la diferència, però que durant els anys vinents hauran de suportar les seves polítiques d’involució democràtica i nacionalisme ranci i essencialista.

PD: Tots podem posar-hi el nostre gra de sorra amb un gest molt simple: fer una subscripció a una revista en llengua catalana. N’hi ha de totes les temàtiques, per a totes les edats i per a tots els gustos i interessos. Només amb una base de subscriptors sòlida i estable, les revistes catalanes podran resistir els embats de la repressió i la censura.