Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez.

Jo no en sé gaire de moltes coses, però sé una mica d'algunes. Sé, per exemple, que les modes sempre tornen i que la història és un hàmster fatigat en una roda giratòria sense principi ni final. Tornen els pantalons cargo i les ulleres d'aviador. Torna el pacte del Tinell. Torna la guerra freda. Tornen les fosques orenetes al teu balcó, els seus nius a penjar. Aquesta vida que vivim es repetirà una vegada i una altra sense que hi aparegui res de nou i tots els esdeveniments coneguts tornaran sense parar en el mateix ordre. No ho dic jo. Ho diu Friedrich Nietzsche, que d'eterns retorns en sap una estona llarga.

Llegeixo que el Credit Suisse ha demanat un préstec de 50.000 milions perquè la borsa està mig desorientada i els mercats ja no tenen més ungles que mossegar-se. Els plumífers de la premsa salmó encara s'expliquen la trompada del Silicon Valley Bank i Joe Biden ha sortit a demanar calma enmig de la cridòria. Però la cridòria continua perquè la gent sap que les modes sempre tornen i qui més, qui encara menys recorda els empleats de Lehman Brothers, que un matí del 2008 van començar a abandonar les oficines trencades amb les seves pertinences empacades en capses de cartó.

Ara els diaris es delecten amb la nova moció de censura de Vox, que va a dos sainets per legislatura ia ridícul per minut. Això de dijous que ve podria semblar un revival de la moció fracassada del 2020 si no fos perquè la figura vetusta i llunàtica de Ramón Tamames ens torna als temps de la Transició, a les galopades davant dels grisos, al segrest de Quini i als jerseis de bec del Duo Dinàmic. A Tamames m'ho imagino arribant al Congrés en un Seat 124 mig gripat, saludant la concurrència amb una mà que ja no sap si tancar el puny o demanar un taxi. Cada cop costa més feina distingir la cara de la caricatura.

I què dir de França, allons enfant de la patrie. Emmanuel Macron ha passat per sobre de l'Assemblea Nacional com un hipopòtam sobre una vaixella de Bohèmia i ha reformat les pensions per la via expeditiva del decret. Digueu-me nostàlgic, però em fa que la Setmana de la Moda de París ha portat de tornada la còmoda i cridanera armilla groga que tan bons dividends va donar el 2018, quan el Govern va haver de recular davant d'un paisatge fumejant de barricades i de banderes. L'estratègia de no tirar ni un paper a terra no ha funcionat mai al nord dels Pirineus. En realitat, tampoc no ha funcionat mai al sud.

Diu Mircea Eliade que les nostres societats, regides per la tirania cíclica dels ritmes lunars, viuen al marge del temps. El passat no és res més que un spoiler del futur. Cap esdeveniment no és irreversible. Cap canvi no és definitiu. No sé què opinaria Eliade sobre el col·lapse financer o sobre els cops de decret de Macron, però sé que les modes sempre tornen idèntiques, pertinaces, amb una brillantor de novetat més falsa que un euro amb la cara de Tamames.