Tenim el pati esvalotat arran d’un afer de caràcter musical, cosa que no passa cada dia: la preselecció eurovisiva que s’ha empescat RTVE amb el nounat Benidorm Fest (si pot ser, pronunciem el topònim sense accent a la e, no com feia aquests dies a les semifinals Màxim Huertas, amb pintoresca impostació anglòfona). I arribats al cap del carrer, en vigília d’aquest dissabte en què es vendrà tot el peix, gosaria dir que despunten dues candidates simpàtiques que venen embolicades amb tota la seva aura de connotacions extramusicals, com ha de ser tractant-se d’Eurovisió.

D’una banda, les gallegues Tanxugueiras, trio que entronca amb la tradició de les pandereteires i que representa el modern auge de la música d’arrel (no anglosaxona). Portem molt de temps dient que la gaita, el pandero cuadrado o el sac de gemecs són instruments tan nobles, i practicables, i amb potencial de modernitat, com ara el banjo, l’ukelele o el pedal steel guitar, així que només podem entomar la seva proposta amb una mirada d’amabilitat. Tanxugueiras, a més, juguen la carta de les llengües cooficials: la seva cançó, “Terra”, és en gallec i inclou la màxima “non hai fronteiras” en català, basc, astur-lleonès i castellà, la qual cosa desperta automàtiques adhesions en la ciutadania de l’Espanya no monolingüe.

Rivalitzant-hi, tenim l’espaviladíssima Rigoberta Bandini, alter ego de la barcelonina Paula Ribó (recordem aquell “envàs, on vas?”, quan formava part de The Mamzelles), amb la supersònica “Ay, mamá”, cançó reivindicativa amb sentit de l’humor, costumisme àcid i l’aclucada d’ull cultural amb assistència de Delacroix. Aquí, la idea-força la posa l’embolcall feminista, amb la valoració de la maternitat i l’assumpció universal del cos. Aclaparadorament oportú, i que igualment pot precipitar el tele-vot instantani del nínxol de mercat més sensible aquestes qüestions.

Però, així, ¿tot plegat es resumeix en un combat entre les cultures autòctones i el feminisme, i que guanyi la causa que aglutini més supporters? No ben bé, perquè, encara que sembli que en aquest joc la música és secundària, no ho és pas. És cert que les cançons triomfadores d’Eurovisió dels darrers temps poden haver disposat d’un subtext que generava empatia o tancament de files: els fans (una mica nostàlgics) del rock amb el grup italià Måneskin, l’any passat; l’audiència que es va entendrir amb l’historial mèdic del portuguès Salvador Sobral el 2017 o la simpatia LGTBI+ que va encimbellar l’austríaca Conchita Wurst el 2014. Però cap victòria hauria estat possible sense una cançó amb propietats de captivar l’audiència continental a l’engròs. Per conductes generalment imprevisibles.

Quina és la meva aposta per a la final del Benidorm Fest d’aquest dissabte? El missatge plurilingüe de Tanxugueiras és més consumible a escala estatal que europea, el seu folk amb arrels cèltiques ja disposa d’un cert historial al festival, i em costa veure en l’aparatosa “Terra” una aposta guanyadora. En canvi, no veig de ciència-ficció que Rigoberta Bandini surti a collibè de Torí si és que aconsegueix arribar a la final del mes de maig. “Ay, mamá” és un artefacte vestit per matar, un no parar de tornades encadenades a cor què vols amb un astut crescendo com a cirereta, i no cal dir que el missatge que porta incorporat és de validació instantània, i ben fàcil d’entendre de l’Atlàntic als Urals. Senyors de RTVE, si de debò desitgen tornar a guanyar Eurovisió, ja saben el que els convé.