De tots els elements que es desprenen de l’operació per dur Albert Rivera a la política espanyola, un que em sembla complicat de resoldre és que, ara, haurà de pensar un programa polític de debò. Ciutadans és un partit identitari, que se situa exclusivament en l’eix nacional, a la banda unionista, és clar. Això té un sentit a Catalunya, on pot anar fent camí limitant-se a criticar la política lingüística, TV3, el procés sobiranista, i “ancha es Castilla”. En termes de política social, sanitat, ensenyament públic o privat, pensions, etcètera, no sabem exactament què defensa. Dubto fins i tot que hi hagi una opinió ni tan sols mínimament homogènia.

En canvi, ara, aquest partit pensat en termes genuïnament catalans –és a dir, basat en les peculiaritats pròpies de la política catalana- vol ser una alternativa a Espanya. Un terreny on la defensa de la unitat nacional no és un tret gaire diferencial. Rivera i companyia hauran de prendre partit per una colla d’assumptes que, segurament, hores d’ara ni tan sols els ocupen un minut del seu temps. Vull dir que difícilment podran inventar que als patis de les escoles de Sevilla o Granada s’obliga els nens a parlar en andalús per arrencar vots.

Les primeres passes del Rivera candidat espanyol no prometen molta concreció política. Ha tirat del tòpic més suat amb el símil del peix i la canya. Demagògia passada de moda (hauríem d’inventar alguna altra metàfora, perquè, seriosament, algú creu que saber pescar amb canya ens trauria de la pobresa al segle XXI?). En tot cas, si alguna cosa demostra la frase del líder de Ciutadans és que manté el vell complex de superioritat respecte d’Andalusia. Algun polític catalanista ha caigut en aquest complex temps enrere i ha hagut de rectificar. Que algú li expliqui a Rivera que, quan patina, també ho fa com a polític català.