L'any 1883, en el decurs de la primera restauració borbònica (ara ja som a les acaballes de la segona), Alfons XII va confessar a l'ambaixador alemany a Espanya que el seixanta-cinc per cent dels diputats a Madrid rebien compensacions dels funcionaris als quals proporcionaven treballs lucratius. Es veu que el monarca va plantejar-li aquest tema al president del govern d'aquell moment, Cánovas del Castillo, i aquest li va respondre textualment: "Si queremos tener funcionarios de confianza, debemos traer a alemanes o ingleses; mientras los funcionarios sean españoles, robaran siempre; y, en último término me da lo mismo." Ben mirat, no és estrany que el polític malagueny fos l'autor d'aquella frase lapidaria que tant de mala lluna posa a qualsevol que se senti rojigualdo: "Son españoles los que no pueden ser otra cosa."

Han passat cent setanta anys i aquestes coses no han canviat gaire. Només que ara s'han substituït les compensacions dels funcionaris per les de les grans empreses que tenen concessions de l'Estat i coses similars. De fet, a Espanya, no saps mai on comença el càrrec públic i acaba el lladre. Voler acabar amb aquestes pràctiques africanes havia estat sempre una de les fortaleses del catalanisme polític. Aquesta visió corrupta de les estructures de poder espanyol, encarnada tradicionalment per “funcionarios” i militars, era compartida per la pràctica totalitat de la gent del nostre país. Estàvem convençuts que una administració catalana mai podria tenir aquelles mateixes tares que Cánovas justificava i emparava. Però, malauradament, la creació d'una administració catalana per primera vegada des del 1714 ha acabat amb gairebé els mateixos tics que la de la primera restauració borbònica. L'única diferència rau en què a Catalunya el muntant pispat sempre és més petit. No és el mateix robar a la metròpoli que fer-ho en una colònia.

Ara que Catalunya viu instal·lada en el debat independentista, des d'Espanya ens retreuen els casos de corrupció i malversació a casa nostra com a exemple de què seria el futur estat català. És la formula que tenen per equiparar-nos a ells i que pensem que una Catalunya lliure seria com anar del foc a les brases. Malgrat tot, és difícil que caiguem en aquest parany donat que seria el mateix que Espanya renunciés a la seva independència perquè en Bárcenas o els Borbons han robat a cor que vols. No trobareu cap espanyol que digui que vol ser francès o alemany perquè la seva classe política continua fent el mateix que en els temps d'Alfons XII.

Amb tot, això no ha de significar deixar de fiscalitzar, denunciar i combatre les pràctiques “canovistes” que han importat a Catalunya els antics partidaris de l'encaix a Espanya. Si creuen que tots remarem en la mateixa direcció per fer efectiu un estat català independent per després continuar ells cobrant comissions o endollant els amics i les senyores a l'administració pública com estan fent fins ara, van errats de mig a mig. No estem disposats a anar a peu perquè ells continuïn anant a cavall.

Una Catalunya lliure serà una Catalunya també lliure del caciquisme i el nepotisme quadribarrat que ha empastifat la nació durant més de trenta anys. No som pocs els que no oblidem que hi ha famílies del règim autonòmic on tots els seus membres s'han enriquit a l'ombra d'aquest ambient sicilià que encara impera en la gran majoria de la classe política del país. Que no es pensin que podran amagar les seves corrupteles a canvi que el sicari de la Franja pacti quatre lleis amb el govern de Madrid de torn com han fet fins ara (poden entendre ara alguns convergents ingenus perquè no es trenca amb Unió?).

No seran ells els que manaran en el futur Estat català, ho farà el poble de Catalunya i serà implacable amb els que vulguin perpetuar les pràctiques nocives que també ells mateixos han importat. En som uns quants que sabem que l'estelada no tapa totes les vergonyes. Qui avisa no és traïdor.