Sentia en Damià Calvet a la ràdio. Calvet és part de l’equip del conseller Recoder, el de les obres impossibles, i parlava de Rodalies. Deia que el Govern s’ha plantat i que amenaça Madrid amb renegociar el conveni. I jo que percebia els tremolors de la capital, ay, ay, que prendremos mal. Rodalies es va negociar a corre-cuita, amb dos anys de retard (perdoneu la paradoxa), per salvar-li la cara al mentider de Zapatero. Es va negociar amb el cul. Va ser un traspàs sense inversions, sense trens, sense vies i sense estacions. Hi va haver una mica de conya general amb això.

Rodalies va traspassar gestió i promeses, que és exactament l’abast de l’autonomia catalana. Zapatero havia promès, en campanya, una inversió de 4.000 milions, 5.000 per Madrid, que rep el doble cada any des d’en fa trenta. A aquest cantó de la plaça, el conseller Nadal va dir amén. Després, govern Montilla i alcalde Hereu van callar com moltons: la inversió, quatre anys més tard, no arriba al 6%. Amb un altre incompliment, que ara surt a la llum: s’havia de canviar la llei perquè la Generalitat pogués optar per un operador que no fos Renfe (com si arreu la gent tingués al magatzem trens amb l’ample de via peculiar de les Espanyes). La llei tampoc no es va fer.

Ara el conseller es planta. Ja em direu. La ministra, vinga invertir allà on la pasta no rendeix, Badajoz, Galícia, lluny de les fronteres, les metròpolis i la indústria. Del corredor mediterrani en sentirem a parlar: si no pot ser l’eix central, posaran els diners en la via atlàntica, que aquesta sí que a Europa li fa el pes.

¿Espanya vol enfonsar Catalunya? Home, potser és que no entenen de què va una economia de debò. Però hi ha una cosa que sí que saben fer, a Madrid: parar trampes. Negociar. Fer veure que donen i no donar.

De manera que més val portar-hi el pacte fiscal al llistó més alt. Com diu el “presi”, si no lluites, ja has perdut. Per cert, amb el text del Parlament, la inspecció passaria a mans catalanes. Ho dic per això dels dos pardals.