El foc. De nou el foc que esquinça el país, que crema de manera descontrolada. La mateixa cara de pànic que hem vist tantes vegades i que fa cruixir la terra. Els experts diuen que de fet el bosc mediterrani es va cremant de manera sistemàtica. Diuen que ara tenim menys incendis, però més virulents i devastadors quan no es poden controlar just començar. Aquesta sembla la norma del pas del temps.

Amb el territori cremat, i mentre encara hi ha molts professionals que dediquen les seves hores i vides a frenar aquest efecte devastador ens podem preguntar: com hem canviat? Com ha canviat la nostra societat, la nostra activitat econòmica, la nostra pagesia, la nostra ramaderia, i la manera com anem al bosc.

La Catalunya ciutat, com es relaciona amb la massa forestal del país? Amb quin angle abordem aquesta relació, que vincula pagesia i bosc. En quin estat els tenim, de quina manera fem prevenció, i amb quins recursos abordem un estiu que compassa amb un canvi climàtic que imperiosament ha canviat les regles del joc?

Perquè estem convençuts que el bosc és nostre, és de tots quan anem a fer espàrrecs, a recollir pinyes o a fer rovellons, o a veure una etapa de qualsevol ral·li, quan hi fem bicicleta, o hi caminem, i carreguem els neulers dels propietaris si no estan prou nets?

El foc de la Torre de l'Espanyol, de la Ribera d'Ebre, se sumarà a la llarga llista de zones del país, que tràgicament han fet història de crema, el del Bages, Montserrat, Garraf, Empordà, Cardó. La sensació d'impotència que genera un foc en marxa, enmig d'una onada de calor com l'actual, haurà de comportar necessàriament més endavant una altra reflexió, la que anem posposant una vegada rere l'altre: quin país volem? Quin país fem? Quin país deixem? Amb zones despoblades, amb una pagesia que abandona perquè no es guanya la vida, i amb uns boscos que tampoc acaben de ser rendibles. Què farem quan tots visquem a ciutat, i la resta siguin rostolls cremats?