Un gol al minut 29 va portar la Roja a guanyar el Mundial diumenge al migdia. Bé, un gol i una feinada conjunta de totes les jugadores, siguin de l’equip que siguin, digna d’admirar. La polèmica pel xoc amb el seleccionador Jorge Vilda va quedar enterrada quan es van coronar campiones del món i totes, tant les que eren a Austràlia vestint de roig com les que s’havien quedat a casa renunciant a jugar per ideals, ho van celebrar. Llàstima que ell, Luis Rubiales, no volia ser menys protagonista.

Va saber triar el moment oportú perquè el món no només parlés de la fita històrica que havia fet la selecció espanyola de futbol femení, sinó que també parlés d’ell i del seu masclisme. L’home que durant l’entrega de medalles i trofeu no va poder contenir l'"eufòria" i va agafar amb les dues mans el cap de Jenni Hermoso per fer-li un petó als llavis. Sí, davant de tothom, davant de tot el món. 

I no en va tenir prou. Quan alguns mitjans de comunicació van posar-lo al punt de mira per l’acció, la seva resposta va ser grotesca: "Ja n'he tingut moltes de collonades i d'estúpids. Gaudim de la victòria, de les coses bones i no em feu parlar coses de matats". Ai, per favor. L'endemà, en un vídeo gravat a l’aeroport de Doha quan tornaven a Madrid, es va disculpar. A mitges. "Segurament m’he equivocat". Com que "segurament"? Com no veu que l’ha pifiat i que no pot fer res més que dimitir? I encara més: just dimarts surt a la llum que va pressionar Hermoso per aparèixer amb ell al vídeo i que ella s'hi va negar. Embolica que fa fort. El masclisme, un cop més, imperant.

També són per al·lucinar els comentaris d’alguns matxitos sobre el cas que voldrien deixar en res l’acció del directiu. Rubiales va violar la integritat de l’ex del Barça deixant-la sense saber què fer -ella mateixa ho diu en un vídeo gravat al vestuari, "no m’ha agradat, però, i què faig?"- en un moment que no vol oblidar mai. S’ha proclamat campiona del món quan alguns la donaven per retirada i ho ha fet després de lluitar pels drets de les futbolistes a la selecció plantant l’entrenador amb companyes com Alexia Putellas o Irene Paredes. I ell li fa un petó a la boca per celebrar-ho. De veritat?

I el més gros de tot és que hagin passat més de tres dies de l’escàndol i Rubiales no hagi dimitit. Ni el posicionament d'alguns clubs, ni la pressió de la majoria de grups polítics del Congrés dels Diputats, ni les paraules de Pedro Sánchez, ni l'ampli rebuig social són suficients perquè es plantegi la dimissió. No vol marxar, encara no ha entès què va fer malament i deu pensar que ja n'hi ha prou amb el vídeo. S’ha de tenir cara. Ella no ha dit res fins aquest dimecres, quan ha estat contundent: "Cal adoptar mesures exemplars".

La pilota és ara a la teulada de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), on la temperatura ambient és tant o més alta com a l'exterior. Si de l'assemblea extraordinària de divendres -sí, cinc dies després!- no en surt la dimissió de Rubiales, l'esfèrica farà el salt al Consell Superior d'Esports, que pot forçar la seva inhabilitació i, conseqüentment, el cessament. En resum, correcció política nul·la i burocràcia massa lenta. A qualsevol altre país desenvolupat tot hauria estat més ràpid. Però aquí, un cop més, anem tard. Espanya es presenta com un exemple en matèria d'igualtat i té raons per a fer-ho, sí. Però socialment encara queda molt camí per recórrer.