El primer debat d'investidura de Pedro Sánchez, fracassat per culpa de la deixadesa, l'egoisme i la improvisació del PSOE i Podem, ha certificat que Espanya no necessita ni Laura Borràs ni Albano Dante Fachin per bloquejar-se i jugar a la vora de l'abisme. Ja ho pot fer tota sola per més que el republicà Gabriel Rufián o Bildu ho intentin evitar per barrar el pas a la dreta, que amb Vox incorporada pot pujar al poder si hi ha noves eleccions. I ha certificat també com ERC i JxCat tenen una aproximació diferent de la política espanyola, tal com els passa amb el moment pel qual transita l'independentisme, bloquejat com a moviment malgrat la bona voluntat que hi posen personalitats com Lluís Llach o els intents del Consell per la República.

Vaig escriure la setmana passada que del Congrés, del debat que havia de venir i dels que vindran, els independentistes no en podien esperar res de bo. I si, com van fer abans i després de la moció de censura i també durant la campanya electoral, alimenten expectatives corren un seriós risc d'augmentar la frustració de les desanimades bases independentistes. Podíem pensar tots plegats, perquè era l'esquema anterior, que tenir la clau de la governabilitat, els vots que decanten majories a Espanya, condiciona les decisions estratègiques del consell de ministres.

Això era així quan, als 90 o la dècada dels 2000, en un context de bipartidisme, CiU pactava amb González o Aznar o quan ERC i ICV ho feien amb Zapatero. Però no ara. El procés sobiranista, la repressió i el 155 han cavat una trinxera molt fonda i, sobretot, ara ja no es tracta de seure a parlar de desdoblar carreteres, dels topalls de l'IRPF, de com blindar l'escola en català o distribuir els recursos per acollir els menors no acompanyats.

D'això se n'ha de parlar i és important, més encara quan no hi ha una agenda independentista malgrat que la sentència del Suprem és a tocar, i tampoc horitzó de sortida. Però resoldre aquests problemes i situar-los a l'agenda d'un futur govern espanyol no resol el que més catalans ha mobilitzat mai: el procés. El llistó està alt i el PSOE, el PP i Cs han solemnitzat -i Podem no ha tingut més remei que doblegar-se a la seva exigència acceptant el "lideratge" de Sánchez sobre això si governen junts- que la sobirania nacional i el "respecte" a la seva llei és innegociable. De referèndum i d'amnisties, ni parlar-ne.

Així doncs, Gabriel Rufián no podrà fer, ni que ho volgués i li permetessin, de Miquel Roca. I el bloqueig que busca Laura Borràs amb el "no a tot" està condemnat a ser merament simbòlic, més encara des del grup mixt. Els grans partits espanyols estan disposats a assumir el cost del bloqueig, la repetició d'eleccions i governs en funcions dèbils parlamentàriament abans d'acceptar que Espanya pugui deixar de ser una.

Una altra cosa és la utilitat que, en clau catalana, tingui una estratègia de mà estesa a Madrid, i singularment a l'esquerra espanyola. Per ara, les enquestes ens diuen -és el cas del darrer CEO- que, malgrat la persistent flamarada de les xarxes, ERC creix. Més que fer-ho sumant independentistes del morro fort, ho fa integrant els qui encara no ho són però que volen canvis o bé que abandonen l'espai de l'antiga Convergència o dels comuns. Són, en qualsevol cas, votants disposats a acabar al "sí". També ens diuen que JxCat -que té dirigents i líders d'opinió que blasmen l'"ampliar la base", talment com si l'independentisme anés sobrat- i la CUP no n'incorporen de nous i lluiten amb la formació d'Oriol Junqueras pels del bloc sobiranista.

Rufián no podrà fer, amb èxit, de Miquel Roca però té espai per, si és hàbil, intentar que més catalans travessin el riu i transitin del federalisme a l'independentisme. En un context de desorientació republicana, ERC ha fortificat posicions i s'ha situat en un espai central. No és un tòpic dir que la base del partit s'ha ampliat més que la de l'independentisme. Ho ha fet mentre el prestigi del Govern del qual forma part baixa (un 40,5% l'aprova i al Baròmetre de primavera era el 48%) i gràcies també a jugar la carta emocional donant un oportú protagonisme a Junqueras, que segueix sent de llarg el líder més valorat segons el CEO, en les dues darreres campanyes electorals.

Però té el repte que tot això valgui per alguna cosa, que serveixi per avançar cap a la República. I que tingui sentit més enllà de guanyar eleccions i acumular poder institucional si no hi ha pactes antinatura que li ho impedeixin, com a l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona. ERC pot aspirar, com va fer Artur Mas amb el pacte fiscal o la consulta del 9-N, a ser qui lideri el moviment i faci "la proposta". I això, tant si la militància manté l'exigència que sempre l'ha caracteritzada com si no ho fa, posa deures a la direcció nacional, que hauria de ser molt més concreta al congrés de la tardor del que ho va ser a la conferència nacional de fa un any quan va acceptar nombroses esmenes per satisfer tothom. 

Més enllà d'endreçar la casa sense qüestionar els lideratges de Junqueras i Rovira, els republicans no poden cometre l'error de ser ambigus escudant-se en el bloqueig del procés i en les contradiccions i inconcrecions de la resta. Per més que els efectes de la repressió es facin notar, si volen liderar el procés han d'explicar clarament quina és la seva anàlisi, fins on estan disposats a arribar ells i fins on pensen que està disposat a fer-ho el conjunt del país, quins costos es poden i volen assumir, i quina sortida transitable proposen. Encara que no sigui cosa de 18 mesos.