Ara fa dos mesos vaig publicar un article en aquest mitjà que portava per títol L’efecte Rufián i l’ou de Colom. Aquella columna periodística arrencava amb la consideració que, malgrat que la proposta de Gabriel Rufián no quallaria en el termes proposats, el líder republicà n’obtindria beneficis: “Avui ja està clar que, acabi com acabi, en Rufián n’obtindrà rèdits. Bàsicament, perquè l’ha posicionat com a indiscutible referent antifeixista als escenaris polítics català i espanyol. A l’espanyol, aconseguint una credibilitat antifeixista un nivell comparable al de Pedro Sánchez”. Bé, passades 8 setmanes -una eternitat en aquesta època d’acceleració i caducitat extrema del temps polític-, la posició de Pedro Sánchez s’ha enfortit, mentre que la de Gabriel Rufián genera dubtes creixents.
Aquest cap de setmana Barcelona ha estat la seu d’una trobada internacional progressista. La iniciativa de Pedro Sánchez ha estat prou transparent: impulsar la creació d’una nova plataforma política de caràcter internacional orientada a parar els peus al trumpisme. Sánchez i Lula da Silva clausuren ahir la Global Progressive Mobilisation conscients de l’èxit de la iniciativa, i amb el suport de l'alcalde de Nova York o el governador Tim Walz.
De fet, la cimera arribava després de tres o quatre fets o esdeveniments que semblen marcar el punt d’inflexió negatiu pel trumpisme: l’esgarrifosa amenaça de “destruir una civilització en una nit”; l’estúpid i imprudent enfrontament amb el Papa; la derrota de Meloni en el referèndum sobre la reforma del sistema judicial; o l’ensulsiada electoral de Viktor Orbán. En un context en el que una part dels seus seguidors ja dubten de la seva salut mental, Trump sembla haver-se convertit en la contra-imatge del rei Midas. Rei Midas al que Dionís va concedir la facultat de transformar en or tot el que toqués. Però Trump ha obtingut tot solet la facultat de devaluar tot el que toca. O, pitjor, aconseguir que esdevingui tòxic. En sentit contrari, fa gran a tot aquell que sap plantar-li cara.
Fins fa dos o tres mesos estava convençut que l’accés de la dreta neofranquista al poder central només era qüestió de temps. No gaire temps. Però l’accelerat descrèdit del trumpisme i l’actitud aplanada davant Trump dels líders de Vox i PP podria alterar aquesta perspectiva. Mentre la dreta i l’extrema dreta europea comencen a marcar distància higiènica, Abascal continua comportant-se com un disciplinat lacai de l’emperador. I, com s’acaba de veure a Extremadura, la direcció del PP cada cop està més entregada al programa polític de l’extrema dreta.
És cert que l’extrema dreta té al seu favor que els propietaris de l’oligopoli tecnològic i comunicatiu global actuen al marge de cap control democràtic. I des d’una sensibilitat ideològica i política plutocràtica i il·liberal. Però una de les paradoxes de l’ecosistema comunicatiu que s’ha anat conformant en el que portem de segle és que no hi ha prou amb la concentració de la propietat i el control dels algorismes. Sense un control polític fèrriament jeràrquic i centralitzat com el que exerceix Putin a la Federació Russa, el sistema ofereix molts intersticis des dels que actuar al marge o contra la desinformació promoguda pel càrtel oligopòlic. En part, per això Trump està perdent la batalla de l’opinió pública des de l’inici de la guerra d’Iran.
Donada aquesta situació Pedro Sánchez està demostrant una gran habilitat per tocar les tecles adequades en el moment adequat. I la seva projecció exterior pot acabar de tenir efectes positius en la política domèstica. Per contra, els darrers moviments de Gabriel Rufián fan pensar que la seva aposta podria acabar com el mite del jove Ícar. Segur que el lector recorda la història en la que per escapar del laberint en el que el rei Minos va tancar a Dèdal i el seu fill Ícar. Dèdal va fabricar unes ales per tots dos amb plomes i subjectades amb cera. Abans d’alçar el vol, va advertir el seu fill: “Ícar, mantén-te a una altura mitjana. Si voles molt baix, la humitat obstruirà les teues ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà la cera. Si no et separes de mi, no et passarà res”. Ícar, però, no va escoltar els consells i va començar a volar cap amunt fins que la proximitat dels raigs del Sol va anar fonent la cera provocant que Ícar es precipités a l'aigua del mar.
La intuïció política i les habilitats comunicatives de Rufián en d’autocomunicació de masses són innegables. Sap volar per sobre de la majoria de companys i adversaris polítics... però el càlcul polític comença a generar dubtes seriosos. El seu actiu més important és la combinació de sobiranisme català i progressisme antifeixista. La credibilitat de Rufián havia de caminar sobre aquestes dues potes. I, encara que pugui semblar paradoxal, la condició de sobiranista català havia afegit credibilitat a la seva imatge pública.
Bàsicament, perquè li ha permès actuar d’una manera completament desacomplexada davant el nacionalisme de les dretes espanyoles. D’una manera molt més desimbolta que la immensa majoria dels polítics d’esquerres espanyols. Unes esquerres acomplexades davant unes dretes espanyoles que se senten les legítimes representants d’un nacionalisme espanyol al que el franquisme va acabar d’articular com a poderós artefacte ideològic. Sobretot, en la segona etapa fins la mort del dictador. Fins que Sánchez ha trencat el guió...
Madrid i Barcelona són dues ciutats molt diferents. Madrid és poder en el sentit més ple del concepte. Poder efectiu embolcallat en ritual. Un poder calent que se sent fort i segur d’ell mateix en l’espectacle de la seva exhibició constant. Més fràgil del que podria semblar, però imponent en la seva representació. Si em permeten el referent futbolístic, un poder al que agrada exhibir-se en la llotja del Bernabéu. Una representació del poder que des de la proximitat pot enlluernar, i fer perdre algunes referències cartogràfiques bàsiques.
La proposta de Rufián sembla ignorar tres dades bàsiques. En primer lloc, que l’espai a l’esquerra del PSOE és, en bona mesura, un vesper dominat pel sectarisme ideològic i la desorientació ideològica. Cap projecte d’unitat d’acció o electoral no funcionarà amb acords de despatx sense la base de sòlids acords programàtics i estratègics. Segon, que Pedro Sánchez cada vegada sembla en millor disposició de recuperar part de l’espai electoral que havien ocupat Podemos o Sumar. I, tercer, i més important, que qualsevol proposta que Rufián faci al marge d’Esquerra (o contra Esquerra) l’acabaria apropant perillosament al sol.
Aturar el neofranquisme té més a veure amb els acords entre el reformisme espanyol i els sobiranismes català, basc i gallec, que amb la reorganització de l’espai que queda a l’esquerra del PSOE. Pel que fa l’independentisme català, la prioritat en l’escenari espanyol hauria de ser evitar l’equidistància entre neofranquistes i demòcrates evitant tota subalternitat respecte del PSOE. Només des d’aquesta posició nítidament autocentrada es podran reforçar la credibilitat i les expectatives electorals del sobiranisme català. La clau de volta per frenar el neofranquisme està més a prop de Barcelona, Gasteiz o Santiago que de Madrid. Del Madrid que es reconeix així mateix en l’expressió “De Madrid al cielo”.