En una jornada organitzada fa pocs dies per l'agència de la competitivitat de l'empresa ACCIÓ, s'empenyia les empreses a imaginar fer coses diferents en un món que ja és diferent. La innovació disruptiva és la bandera dels nous temps, diferenciant-la de la simple innovació incrementalista o reformista: fer una mica millor allò que fèiem. I òbviament contraposant-la a voler tornar a fer allò que sempre s'ha fet abans de la crisi.

La Covid-19 simplement ha accelerat els canvis que ja es percebien i n'ha provocat alguns de nous. "Disrupt or be disrupted", repetia la consellera Àngels Chacón, usant l'emblema de teòrics acadèmics de la innovació; o et canvies o et canvien.

Doncs bé, aquesta fórmula serà d'aplicació obligatòria en el món de l'economia de mercat: o fas la ruptura amb les maneres de fer, de produir i de comercialitzar o et trencaran, de forma sobtada o més agònica, depenent del sector on et moguis. En canvi, no sembla gens que la governança pública s'apliqui aquest principi.

En honor a la veritat, hi ha alguns països petits que tenen una llarga tradició d'emprendre reformes estructurals rupturistes que els han permès anar surfejant sobre les enormes onades de canvis. Però en la majoria d'institucions, des de les europees a les locals, passant per les estatals i nacionals, predomina un conservadorisme suïcida de continuar fent el de sempre o, com a molt, introduir-hi lleugers retocs.

Europa es desfarà si no avança en polítiques fiscals comuns, en pressupostos molt més abundosos, els ingressos dels quals haurien de partir de taxes sobre moviments financers internacionals o de signe ambiental. L'Europa frugal que vol imposar controls als diners que aporti als estats subsidiats torna a la rutina de centrar-se en pensions i flexibilitat laboral, mentre continua ignorant el gran forat negre del sud: la macrocefàlia estatal, les infraestructures faraòniques i ineficients, el repartiment territorial ineficient de recursos.

Només amb un accés competitiu d'administracions locals i regionals, d'universitats, centres de recerca i empreses als fons europeus se'n garantirà el bon ús. Europa ha de donar poders reals al seu Parlament. Sense aquests canvis disruptius res a fer.

A l'estat espanyol el problema més gran és el de la qualitat democràtica i la seguretat jurídica. Sense una separació de poders clara, sense una justícia i una policia professionals que no estiguin al servei dels oligopolis postestatals i l'aristocràcia burocràtica, sense una legislació de pulcritud democràtica i antiautoritària, sense una ruptura d'un règim centralista i concentrat a un de confederal o federal asimètric, no es podrà garantir cap transformació econòmica, social i política que ens homologui als estats més avançats d'Europa.

Catalunya també ha de trencar amb el règim del 78 i les seves seqüeles. Lamentablement es va copiar o heretar sense modificacions profundes el model pesat d'administració espanyola i amb deliris de grandesa propis dels nostres veïns francesos i castellans, lluny de la simplicitat i modèstia nòrdiques. I ara, amb el xoc de la Covid i l'asfíxia sistemàtica que ens sotmet Madrid, les costures d'una autonomia, molts cops de cartó pedra, es posa en evidència.

Tots els sectors volen créixer: més d'això, més d'allò. Però no hi ha la valentia d'abordar canvis estructurals en els models de funcionament que permetrien més eficiència en el servei públic sense tanta despesa burocràtica. Si a Madrid hi ha els grans lobbies, aquí actuen aquells i a més, els nostrats de gran impacte en l'època pujolista; i això també ens fa una societat de la qual no podem enorgullir-nos del tot.

L'aposta era clara fa 12 anys quan es va aprovar el Pacte Nacional per la Recerca i la innovació era focalitzar els recursos en empreses, innovació i recerca que s'orientessin cap a reptes globals on Catalunya podria excel·lir; però malgrat l'excel·lent tasca de l'agència Acció en la promoció de clústers, anem endarrerits. Els diners que arribin d'Europa, pocs o molts, i els que hi puguem posar nosaltres, no han d'anar a la repartidora, com fa Espanya, per a fer més del mateix. Això no té res de disruptiu.

Finalment, les administracions locals no són alienes a aquesta necessitat de ser disruptius. En molts municipis l'ajuntament és la major empresa de treballadors. Llavors hauria de ser objectiu número u garantir la seva eficiència. Per això, però, calen també projectes estratègics on la creació d'ocupació o el suport explícit als qui en creen vagin acompanyats de contundents decisions pel que fa a la transició energètica, a la digitalització i a propostes emancipadores socials per sobre de les asssitencialistes.

De tot plegat sabem que la disrupció en el nivell espanyol és pràcticament inviable per la constitució bunqueritzada del poder de la cúpula de l'estat. I d'aquí ve l'aposta de la majoria de la societat catalana per obtenir una República pròpia. Però, si en el mentrestant, no som capaços en el nivell autonòmic i local de provocar les pròpies disrupcions, no tindrem la força per abordar l'altra disrupció republicana, ni perquè Europa ens cregui.