M’arriba la notícia de París. Una noia –gran professional– amb qui hem col·laborat en un projecte de la feina ha estat agredida per la seva parella per tercera vegada. Aquest cop, l’home ha destrossat també el pis d’una amiga on la noia s’amagava. L’agressor ha passat dos dies al calabós i ja és al carrer. Lògicament, ella està aterrida. El mateix dia que m’assabento del tema, sopo sol en un bar fora de Barcelona. Li demano a l’amo “una russa”. Fa mitja volta per complir l’encàrrec, però s’atura, es torna a girar, se m’acosta i em diu, en veu baixa i to còmplice: “La vols rossa i primeta, o morena amb les tetes grosses?”. Em quedo paralitzat, no aconsegueixo reaccionar. Ell s'adona que la gracieta no acaba de fluir i marxa cap a la cuina, on hi ha la seva filla cuinant. Sé que és la filla perquè s’hi adreça dient-li “papa”. Ella no ha sentit res.
Una organització terrorista, per funcionar, no només necessita soldats a primera línia de foc, per entendre’ns, els que posen la bomba o premen el gatell. Aquests són el vèrtex de la piràmide, però no hi ha piràmide sense base, sense l’humus ideològic, social, cultural sobre el qual s’organitza tot. El cambrer de l’amanida russa i un servidor formem part de l’humus, fem possible l’humus. Ell, perquè fa humor amb el tràfic de dones per a la prostitució i el fa amb un desconegut, senyal de fins a quin punt ho considera normal. Jo, perquè no he estat capaç de dir-li res, ni tan sols d’aixecar-me i marxar per no consumir en aquell bar. Només se m’ha vist incòmode, i prou.
El cambrer i jo formem part de la mateixa organització terrorista que l’agressor de París, la més antiga de la història, que fa milers d’anys que terroritza les dones a partir de la superioritat física i l’ús –o l’amenaça de l’ús– de la violència. Una organització que porta a l'esquena, des de les primeres passes de la humanitat, centenars de milions de víctimes, deixant, en termes estadístics, l’estalinisme i el nazisme com uns autèntics escolanets. Un terrorisme transversal, que no hi entén de classes socials, ni de nacionalitat ni de religió, només hi entén de gènere. Que no necessita cèl·lules clandestines, ni pisos francs, ni dipòsits d’armes, perquè és estructural i rep la col·laboració, de forma conscient o banal, de la gran majoria d’homes del planeta.
Fa poc vaig llegir que algú deia: “Doneu gràcies que les dones reclamen igualtat en comptes de venjança”. Quanta raó.