No soc dels que pensen que el 2017 els dirigents polítics i civils independentistes van enganyar la gent. Sí que crec que van cometre un error de càlcul majúscul i que, quan es van trobar amb la realitat del que és un estat defensant la seva sobirania territorial, van col·lapsar com a grup dirigent. Va ser un col·lapse polític, organitzatiu i psicològic total, que a ells els va portar a la presó i a l’exili, i al país el va deixar als peus dels cavalls: suspensió de l’autogovern via 155 i un desconcert col·lectiu que amb el pas del temps ha anat mutant en frustració, ràbia, desafecció, conformisme, cinisme o menfotisme, segons la persona.
Per a bé i per a mal, 2017 és la imatge que ens torna el mirall cada vegada que ens hi mirem. Vivim encadenats al passat perquè el que va passar va ser molt gros, però sobretot perquè els principals protagonistes d’allò continuen al capdavant del moviment independentista. Cada paraula que pronuncien surt de la seva boca llastada pel pes de 2017, pel contrast amb 2017, pel record del 2017, i així és impossible que les paraules s’elevin, volin i inspirin la gent. Avui, a l’independentisme, el problema no és el que es diu. El problema és qui ho diu. Mentre no canviï el qui, la gent no escoltarà el què.
Aquest estiu és el del retorn de qui va ordenar l’1 d’octubre (Puigdemont) i de qui el va organitzar (Rovira). Sis anys i mig després, tots dos tornen encara com a líders efectius dels seus espais polítics. L’alegria de veure que poden tornar a trepitjar el seu país i que podran reconstruir les seves vides és immensa, però aquesta és la part humana del seu retorn. Després hi ha la part política: tornen, per fer què? Marta Rovira ha sorprès amb un abrandat discurs octubrista i pro unitat d’acció independentista, fins i tot ha parlat “d’acabar la feina”. Una retòrica radicalment incompatible amb la investidura d’un president de la Generalitat del PSC. Investir Illa pot tenir sentit si és a canvi del concert econòmic, però és exactament el camí contrari de la unitat d’acció i d’”acabar la feina”. De fet, garanteix guerra civil independentista per a quatre anys més.
Per la seva banda, Puigdemont prepara un retorn èpic que segur que ho sacsejarà tot una altra vegada, però ningú és capaç d’explicar quin és el pla després de la sacsejada. És obvi que el president no torna “per acabar la feina”: al Parlament hi ha majoria del 155 i Junts té uns acords a Madrid amb el PSOE calcats als d’ERC. Per què torna, doncs? Només per boicotejar la investidura d’Illa i forçar la repetició electoral a veure si tornant a tirar els daus el resultat és diferent? Sis anys i mig d’exili per a això? Arriscar presó per a això? Tornar a treure la gent al carrer per a això?
He començat dient que no crec que els líders independentistes enganyessin la gent conscientment l'any 2017. Van tenir la valentia d’endinsar-se en terreny desconegut –desobediència civil i institucional– i n’han pagat les conseqüències. Set anys després, però, els terrenys ja no són desconeguts i seria imperdonable que uns o altres fessin un ús tàctic de les expectatives de la base social independentista simplement per obtenir un rèdit partidista. Que l’estiu del retorn no sigui, aquest cop sí, l’estiu de l’engany.