Les eleccions espanyoles del 23-J poden tenir la virtualitat de motivar a l'independentisme a trobar un full de ruta per als anys immediats. Les urnes d'Espanya són la gran oportunitat que esperava el sobiranisme. El govern espanyol té ara un estímul per negociar de debò, i tant ERC com Junts tenen cartes que, si les saben jugar, poden tenir incidència sobre el curs dels esdeveniments. No només en la investidura, sinó també en els pròxims quatre anys. Les afirmacions aquest mateix dilluns fetes des del PSOE dient que Junts n'hauria de tenir prou frenant a la dreta formen part de l'escenificació prèvia a converses polítiques. Aquest cop hi haurà negociació. 

El context dibuixat per les eleccions espanyoles permet paradoxalment a l'independentisme disposar d'un full de ruta realista i d'una clau que, això sí, no obrirà totes les portes. El president Puigdemont sap que ara té una clau. Si es repeteixen les eleccions, la pot perdre. Una nova crida a les urnes oferiria un nou escenari? No ho sabem. La victòria d'una majoria de dretes després de mesos esgotadors d'enfrontaments no es pot descartar. Com també es podria produir un enfortiment del PSOE, beneficiat d'un vot útil que ja s'ha expressat molt clarament en aquestes eleccions, singularment a Catalunya. Això dimensiona fins on pot estirar-se la corda. 

Pel president Puigdemont, una clau és que l'Estat el reconegui com a interlocutor per superar el conflicte. Aquest seria el pas més important pel que fa al reconeixement del conflicte després dels indults als presos polítics. A aquestes altures, es requereix molta fe per considerar que la causa catalana pot veure's reforçada des de les institucions o la justícia europea. El panorama judicial de l'exili és complex i no admet esperar-ne victòries esclatants. 

Té raó Junts quan assegura que no investiran Pedro Sánchez a canvi de res. Això no seria fer política. Com no ho seria tampoc obviar una lectura aguda dels resultats electorals. Entre l'entrega total sense contrapartides i el referèndum i l'amnistia hi ha molt camp per córrer. És saber cedir, saber perdre, per poder guanyar i obrir nous escenaris a llarg termini. L'oportunitat de posar-se a parlar discretament com no es fa des de la tardor del 2017 val més la pena, potser, que tornar a tirar els daus i que el PP i Vox puguin tenir una segona oportunitat per sumar.

Però, a més, l'independentisme té la necessitat de sortir de la bombolla del voluntarisme i l'emotivitat en què s'ha instal·lat un sector gens irrellevant. Persistir en aquesta posició, basada en uns entossudiments aliens als batecs de la majoria de la societat catalana, no farà més que situar el sobiranisme en un racó de l'escenari. L'independentisme, si vol merèixer guanyar i governar, ha d'estar disposat a prendre decisions arriscades que, per força, potser el desgastaran, però que poden obrir noves vies per assolir, si no la independència a data fixada, sí que nous instruments per combatre la dependència.