El Fons Monetari Internacional (FMI) ha publicat aquesta setmana la seva actualització, a la baixa, de les previsions econòmiques a nivell global. A l’Estat espanyol li pronostica un creixement d’un 5,8%, més baix que els pronòstics que va fer a l’octubre aquesta institució financera internacional, en la línia del que auguren a nivell global. L'FMI no acostuma a clavar els seus pronòstics, de fet sovint peca de sobre optimisme en les prediccions. Però, tot i això, no deixa de ser interessant fixar-se en què diuen, ni que sigui per llegir millor el context econòmic en què ens trobem.

Des de Washington ens diuen que a nivell global hi ha quatre qüestions interrelacionades que preocupen i que, per si soles, justifiquen una revisió a la baixa de les prediccions: la persistència en els talls en la cadena de subministraments a nivell global; l’increment del preu de l’energia; l’impacte d’ambdues qüestions en la inflació, que cada cop sembla menys puntual; i les pujades dels tipus d’interès, particularment als Estats Units, i precisament per fer front a la pujada de preus. Aquest augment de tipus d’interès pot tenir un efecte dominó sobretot als països empobrits i economies emergents, amb deutes externs cada cop més elevats. El Banc Mundial ha advertit ja del risc d’una successió de defaults als països del Sud Global.

Hi hem de sumar que, en la mesura que l’accés a les vacunes segueixi restringit a la major part del planeta, poden seguir sorgint noves variants de la Covid-19, amb els impactes que poden tenir aquestes variants, no només a nivell de salut i social, sinó també econòmic. I òbviament l’emergència climàtica, que des d’ahir ha deixat ja més de 85 persones mortes i desenes de milers de desplaçades a Moçambic, Malawi i Madagascar, mentre s’acosta una nova tempesta a la regió.

No es tracta de ser catastrofista, però no pinten les coses per anar tirant coets ni aixecar castells a l’aire. I de fet aquestes prediccions es queden pàl·lides al costat d’altres que fan pensadors ecologistes com Jorge Riechmann o investigadores com Antonio Turiel o Alicia Valero.

En aquest context és en el que el Govern i part de l’empresariat català intenten, amb un nou capítol aquesta setmana, donar impuls a iniciatives com la dels Jocs Olímpics d’Hivern. En lloc d’invertir en diversificació econòmica i sobirania, per reduir la dependència de subministraments i visitants estrangers, s’entossudeixen a pintar de sostenible un camí que no fa més que aprofundir en les vulnerabilitats de l’economia catalana. En lloc de destinar el temps i recursos a estudiar i debatre com fer una transició energètica que sigui realment distribuïda, equitativa i sostenible, sobre com reindustrialitzar tot relocalitzant, volen aprofundir en el monocultiu del turisme, la cultura del pelotasso de les grans infraestructures i uns Pirineus de visitants i no d’habitants. Sense entrar en els riscos de sobre endeutament que comporta esdevenir seu olímpica -com ja va passar amb els Jocs del 92- en un moment de creixents tipus d’interès.

Com diu la Plataforma #StopJJOO, aquest "és macro projecte que representa el màxim exponent d’un model socioeconòmic fracassat i depredador dels nostres ecosistemes i que aboca a les veïnes del Pirineu, especialment a les joves, a feines estacionals i mal pagades". Senyors, llegeixin el context, més enllà del seu cercle d’empreses a la cerca de contractes, més enllà de paradigmes obsolets.