A la mitja part del Madrid-Barça d'una nit freda de gener del 1995, quan els blaugrana ja havien encaixat tres gols i s'ensumava la torna del 5-0 de l'any anterior -amb Laudrup vestit de blanc-, Johan Cruyff va trencar el silenci del vestidor per dir aquesta frase a Romario, suplent aquell dia: "Si ets el millor del món, surt ara i demostra-ho". Entrenador i estrella ja s'ho havien retret tot, un divorci que s'estenia a la plantilla, cansada dels actes d'indisciplina del brasiler, cap de tan recordat com la demora en el retorn de les vacances després de proclamar-se campió del món. Embafat de glòria i autoproclamat com a millor futbolista del planeta, el davanter ja no gaudia a Barcelona com ho feia al Brasil. Aquella segona part al Santiago Bernabéu va ser l'última del Baixinho de blaugrana. El Madrid va marcar el quart i el cinquè per certificar el final del dream team, i Romario va dir adeu al Barça abans que la relació es deteriorés. Va agafar un avió cap a Rio de Janeiro sense esperar cap comiat. 

El record edulcorat també es protegeix marxant a temps. Com en el futbol, en què els focus il·luminen tant que cremen, la política ageganta personatges a la mateixa velocitat que els pot devorar. L'actualitat convida a aturar-se en dos noms propis que no han demostrat la subtilesa que Romario tenia a la gespa. Un és Pablo Iglesias, decidit a dictar -ara des d'estudis de ràdio- el futur de l'esquerra espanyola. L'altra és Laura Borràs, obstinada a mantenir estatus al Parlament malgrat una sentència condemnatòria per prevaricació i falsedat documental. Tots dos es resisteixen a apartar-se del tot, malgrat la incomoditat que generen en els seus espais polítics.

A diferència de Romario, que només corria quan era estrictament necessari, Iglesias ho va fer tot a l'esprint: esperança de l'esquerra alternativa espanyola, botxí del bipartidisme amb la nau de Podem, amic primer i després enemic dels seus companys de viatge, vicepresident d'un govern de coalició a l'Estat, i oracle un cop va ungir successora. Però Yolanda Díaz, tan angelical en el tracte com determinada en el fons, es va convertir en una figura autònoma, fins al punt de fabricar una nova marca, Sumar, que ara amenaça l'obra del fundador de Podem. 

És aquest buit, la possibilitat que el partit que va crear vegi esmicolada la seva influència, el que acaba d'explicar la bel·ligerància que exhibeix Iglesias amb qui el rellevarà com a candidat a la presidència espanyola. El trencament amb Díaz s'entén a partir de la resistència de l'exlíder de Podem a marxar del tot. El temps dirà si la batalla mal resolta té conseqüències electorals i dinamita la reedició del govern de coalició a Espanya.  

Iglesias i Borràs semblen compartir -només- un problema de gestió de l'autoestima. Un únic punt de connexió que no els permet deixar pas. En el cas de la presidenta de Junts, amb un pes encara més feixuc de transportar si el que pretén és continuar influint des de primera línia, el d'una condemna per corrupció. Tan sols Magda Oranich s'ha atrevit a dir en veu alta el que pensen alguns companys de partit, incòmodes amb l'estratègia de defensa de Borràs i preocupats pel soroll que pot acompanyar les sigles camí de les eleccions municipals. 

ERC ja ha orientat missatges de campanya per furgar en la continuïtat de Borràs -dards que no incomoden el seu electorat- mentre el PSC, empès per la unanimitat que genera el cas més enllà de Junts, ha mogut fitxa per reformar el reglament del Parlament amb la intenció d'acabar amb la interinitat de la cambra. Enmig del foc creuat, Jordi Turull prova l'equilibri impossible, que les dues ànimes de Junts actuïn sense mostrar arestes en públic. Perquè Borràs està decidida a resistir. Per això fa repetir al seu entorn que no ha estat condemnada per corrupció -obviant la sentència per prevaricació-, amb l'argument que no hi ha hagut un enriquiment personal. Tanta tossuderia remet a l'epíleg de Romario, que ja amb 41 anys i decidit a passar a la posteritat, es va fer homenatjar el dia que va marcar el seu gol número 1.000. Resulta que només els havia comptat ell, però a la torcida ja li estava bé creure-se'l.