Sabina ha donat suport a Ciutadans i hi ha gent, d’aquí i d’allà, que se sent tan incòmoda amb aquesta ocurrència de qui, creien, era un dels seus, que fa estranyes cabrioles dialèctiques per mirar d’exculpar-lo de no sé ben bé què. Sí, exculpar-lo, com si donar suport a Ciutadans fos un pecat o un delicte. He sentit coses ben estranyes, aquests dies. “Han abusat de la seva bona fe”, “és que ell no sabia que farien servir la lletra per a això”, “ha estat un error de càlcul, però res no pot esborrar els seus quaranta anys de compromís amb les esquerres i la llibertat”.

És més senzill que tot això: Joaquín Sabina és grandet, la ingenuïtat no és un d’aquells trets de l’ànima pel qual serà recordat, i ha decidit donar suport a Ciutadans cedint-los un text que va escriure fa anys perquè el facin servir com a ganxo per guanyar vots, que és el motiu pel qual solen fer-se els espots electorals. I el que no pot ser és que ens omplim la boca dient que “la gent s’ha de mullar”, però només a les aigües que ens agraden. Tot plegat també ens convida a reflexionar sobre la tirada que tenim a Catalunya a col·locar certs artistes a unes caselles imaginàries i idíl·liques. Després, resulta que el personatge no es trobava exactament allà on volíem creure que era, i arriba “la gran frustració col·lectiva”, que diria Duran.

Doncs em sembla molt bé que Sabina es mulli, i que ho facin també molts artistes i figures mediàtiques catalanes. Darrerament hi ha hagut força moviment, sobretot, a l’entorn d’ERC, amb Lluís Llach, Roger Mas o Gerard Quintana, i de la CUP, amb Feliu Ventura o Xavi Sarrià, d’Obrint Pas. Que Núria Feliu és de CiU ja ho sabíem. I que Xavier Sardà era del PSC, tot i que veure’l donant la cara ara i així em mereix un aplaudiment. Fins i tot els periodistes musicals es mullen, com jo mateix, que declaro la meva afinitat per les venerables sigles ERC, Esquerra Repúblicana de Catalunya. Toca mullar-se? Fem-ho, doncs. Com Sabina.