El salari brut anual a Catalunya el 2017 es va situar en 25.180,45 euros en mitjana. És una dada relativament positiva, perquè es va guanyar poder adquisitiu respecte al 2016, atès que els preus van augmentar un 2,2%, mentre que els salaris ho van fer el 3 %. I és positiva, i no menor, atès que al llarg de la crisi hem anat explicant que la pèrdua de drets en matèria salarial no provenia, només, dels ajustos de taules produïts pels processos de crisi empresarial, o per la sortida i entrada d’un lloc de treball a preu més baix, sinó que també provenia de la pèrdua sostinguda de poder adquisitiu.

Aquest fenomen, o la divergència entre guany nominal i guany real, es va accentuar entre els anys 2010 i 2015, produint pèrdues reals de salari, i per tant, del poder de compra de les persones treballadores, especialment al 2012. Això, alhora, s’encadenava amb retallades socials a tots els nivells, raó per la que el factor multiplicador de la capacitat econòmica, i per tant, de l’autonomia de les persones, es va reduir ostensiblement.

Aquesta dinàmica, més o menys induïda per la lògica del mercat de treball capitalista i les seves "lleis", però sobretot, per la pèrdua de poder negociador que van tenir les persones treballadores arrel de les reformes laborals del 2011 i 2012, ha fet emergir amb força la figura del treballador pobre, dues paraules que mai podrien anar juntes a un mercat de treball que vulgui ser raonablement just, i que representa per tant una veritable xacra de la nostra economia.

A aquestes vicissituds sobre el jornal, que són extrapolables a molts altres indrets, cal afegir, a Catalunya, dos elements que ponderen addicionalment el poder adquisitiu d’una forma rellevant i que no són menors; el diferencial del cost de la vida respecte d’altres territoris i el greuge en inversions en infraestructures.

Fa uns dies el vicepresident Aragonès anunciava l'inici dels treballs per determinar el salari mínim de referència català així com els costos associats al seu establiment com a instrument per a la concertació social a Catalunya. De fet, ha estat una reivindicació històrica del sobiranisme pràctic, i especialment, del més social, pel greuge comparatiu que comporta pels salaris més baixos dependre d’indicadors de creixement salarial d’àmbit estatal quan, alhora, el cost de la vida s’incrementa de forma diferent en alguns territoris (no només a Catalunya). La necessitat d’establir mecanismes de territorialització salarial és un fenomen que es produeix en molts llocs del món. Un cas pot ser el d'Estats Units, on fins a 29 estats tenen salaris mínims fixats per llei superiors al salari mínim federal fixat també per llei.

Tenim un altre greuge que algun dia podrem determinar segurament, més indirecte, i relacionat amb el greuge que patim en matèria d’inversions en infraestructures. Hem explicat moltes vegades la relació entre la inversió en infraestructures i competitivitat d’un país, i per tant, de competitivitat de les seves empreses. És evident que hi ha una relació clara entre competitivitat de les empreses i el treball que poden crear, i també la seva qualitat. La patronal Foment del Treball Nacional va xifrar fa uns dies en 28.000 milions d’euros el dèficit d’inversió en infraestructures a Catalunya. Les millores que podria comportar una inversió d’aquesta magnitud sobre la capacitat de les empreses d’afrontar els seus reptes, de créixer, de crear llocs de treball, i conseqüentment, de millorar les condicions laborals de les persones que hi treballen, resulta indiscutible.

El jornal, és el concepte amb què històricament s'ha conegut també a Catalunya el salari d’un treballador. El seu origen etimològic està en una unitat de superfície, no estàndard, i no homologable al sistema internacional, per mesurar terreny de cultiu. És l’extensió de terra que es pot treballar en un dia, i que depèn del tipus de treball (amb bous, mula, cavall, o persona sola), de lloc i de tipus d’activitat (llaurar, segar, plantar, etc).

Lligant treball i terra, i en concret, territori, tenim que la tenalla que pateixen els salaris, és evident que també té una derivada catalana. Els jornals a Catalunya requereixen d'una extensió de terra més gran que a d’altres llocs per ser meritats. El dèficit en infraestructures, es carrega, també, a lloms de les persones treballadores, i accentua les desigualtats socials i la pèrdua en matèria salarial.