La identificació amb el català a la Catalunya actual, dels més de 8,2 milions de persones, és només del 30% i l’ús social inferior al 33%. Hi ha qui ho justifica per determinisme demogràfic o fruit de la globalització. Com deia Salvador Espriu, els mots són la lluita d’un poble. Si no ets sents part de la nació i t’identifiques amb la seva llengua pròpia, aquesta es dilueix. Estem construint societats apàtrides sense compromís pròxim. Lluny del supremacisme i del romanticisme ens estem jugant un model social cohesionat. Estimes la terra i et compromets.
L’enquesta oficial d’usos lingüístics de la població de Catalunya disposa de dades comparables quinquennals. Monitora la població de 15 anys o més i ens aporta coneixement de la llengua inicial (materna), llengua d’identificació i llengua habitual així com dades territorialitzades i percentatges de la població catalana que entén, parla, llegeix o escriu el català.
L’any 2003, Catalunya tenia una població de 6,7 milions d’habitants i un percentatge de nascuts fora de Catalunya, a Espanya o a l’estranger de 18% i 8%, respectivament. La llengua inicial catalana era del 37%, la llengua d’identificació i habitual del 38%.
L’any 2023, Catalunya tenia 7,8 milions de persones, 15% nascudes a Espanya i 20% a l’estranger. La llengua inicial catalana era del 29%, la llengua d’identificació del 30% i la llengua habitual del 33%. L’enquesta indica que el català l’entén el 93,4% dels catalans, el 80% el sap parlar, el 84% el sap llegir i el 65% el sap escriure. El castellà el 99,6% l’entén, el 99% el sap parlar, el 97% el sap llegir i el 94% el sap escriure.
S’està accelerant, en pocs anys, la no identificació del català com a llengua i està regressant l'ús social del català. L’any 2018, el 36% tenia el català com a llengua d’identificació, l’any 2023 el 30%, semblant a l’ús social.
Els espais formals, administració de la Generalitat, les administracions locals, l’escola preserven millor l’ús del català, però també hi comença a regressar i el castellà s’està normalitzant, identificant com a llengua vehicular. Només el 37% de les consultes sanitàries usen el català i en les xarxes socials aquesta cau al 20%.
Hi ha diversitat territorial, però fins i tot en les regions habitualment més catalanoparlants està disminuint. Més del 50% de la població de 15 anys o més declara que té exclusivament el català com a llengua habitual a les Terres de l’Ebre (67%), les Comarques Centrals (59,6%), Ponent (51%) i Alt Pirineu i Aran (50,5%). Per sota les Comarques Gironines (45%), el Camp de Tarragona (37,9%), Penedès (34,6%) i el Metropolità de Barcelona (24,7%). A les Comarques Gironines i a l’Alt Pirineu i Aran cau un 9% en 5 anys. L’any 2018 l’ús social del català a les Comarques Gironines era del 54%, el 2023 (darrere enquesta Generalitat) del 45%. A l’Alt Pirineu i l’Aran del 60% al 50%.
Amb la restauració de la Generalitat, les polítiques lingüístiques es recuperen després del llarg franquisme. La política d’immersió al sistema educatiu, amb acord polític i social majoritari, ha permès que moltes cohorts de nens i joves tinguin capacitat per entendre, parlar, llegir i escriure. Les escoles d’adults, els ajuntaments i les entitats a favor del català varen capacitar a molts catalans adults, procedents de les migracions espanyoles, adquirint competències. L’any 1981, els nens de 10-14 anys que entenien el català era del 84%, l’any 1986, del 96,6% i l’any 1991 el 97,8% entenien, el 85% llegien i parlaven i el 67% el sabien escriure. Els joves de 20 a 24 anys l’any 1996 el 98% l’entenien, el 91% el sabien parlar i llegir i el 81% escriure. L’any 90 la llengua d’expressió habitual, ús social dels joves era del 50,7%, el castellà 31,7% i totes dues el 16,4%.
L’espai de comunicació, públic i privat, ha tingut després del franquisme un impacte important en la defensa i ús del català. L’activisme cultural en català des de la transició i durant molts anys va influir a la identificació social del català.
La situació actual de decreixement accelerat de l’ús social del català és preocupant. Progressivament, retrocedeix la identificació amb la llengua pròpia del país i probablement amb la història i cultura del país. El bilingüisme actual és disglòssic. El català s’usa en espais formals, determinats per les administracions i retrocedeix a favor del castellà en ús privat, habitual. El castellà és llengua inicial materna per molts catalans (nascuts a Espanya, nascuts a Catalunya fills de la migració espanyola, nascuts a estats llatinoamericans o els seus fills) i, per molts, llengua de més identificació que el català. Dins els col·lectius estrangers de procedència no llatinoamericana la seva llengua inicial és molt diversa i en molts entorns de majoria social de parla castellana la segona llengua és al castellà que el català. La gran majoria de catalans entén el català i molts poden parlar i llegir i escriure. El món globalitzat resta protagonisme al català en el món musical, audiovisual, xarxes socials a favor de l’anglès o castellà.
La cooficialitat lingüística entre el català i castellà no ajuda a la llengua pròpia del país, Catalunya. Els darrers vint anys s’ha anat creant un relat fictici del supremacisme del català i de les dificultats del castellà. Recordem a Ciutadans que va aixecar aquesta bandera i va ser la llavor que ha germinat no només políticament (Vox, PP, però també relativisme cultural en una part important de l’esquerra) sinó socialment. Altres minimitzen la funció de la llengua com sí, entendre'ns és l’únic important i el castellà ja fa aquesta funció. Catalunya ha sigut poc exigent amb el coneixement del català i tímids defensant els drets dels catalanoparlants. Majoritàriament no demanant el coneixement i ús del català com a requisit en molts llocs de treball, tant en nascuts a Catalunya com treballadors estrangers.
El català, malgrat l’alt nombre de catalans que l’entenen, està amenaçat. És una llengua minoritzada, Deia Carme Junyent: “Perquè el català no mori l’hem de parlar amb tothom”, “Vull morir-me en català”. La identificació al català i l’ús social són identificació a la cultura, al país, independentment de la llengua inicial, materna. I instrument, nervi de la cohesió social.