Arreu del món, els bombers acostumen a suscitar enormes dosis de simpatia i complicitat per part de la població. La imatge d’un bomber uniformat, de manera fàcilment identificable, genera proximitat, confiança i, sobretot, seguretat. Sense cap mena de dubte, els bombers són el cos de funcionaris públics uniformats que la gent valora més positivament i sent com a més propers. En països com els Estats Units, d’ençà dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, els bombers han adquirit una dimensió èpica que els ha convertit en una mena d’herois nacionals. A Catalunya ha succeït una cosa semblant, sobretot a partir del seu paper d’interposició entre la població civil pacífica i els policies violents armats, amb motiu del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i també en dates posteriors, de totes les quals n’han quedat imatges d’un gran impacte i una enorme bellesa.
 
Aquest comportament cívic es revesteix, encara més, d’un mèrit superior si es té en compte l’enfilall d’incidències negatives que aquests professionals han de patir en la seva feina quotidiana. La gravetat de la situació és tan gran que requereix l’adopció de mesures immediates de caràcter efectiu i no pas circumstancial per a sortir del pas o de cara a la galeria. La deixadesa i la manca d’atenció atorgat a aquest cos, acumulades al llarg dels anys, ha dut les coses fins a un límit insostenible. Els cos de bombers de la Generalitat va ser creat el 1986 i es regulen per una llei aprovada vuit anys després. Un quart de segle més tard d’aquest marc legal, la realitat és ben distinta de llavors i el cos de bombers pateix una mancança clamorosa de personal, atès que, només en els darrers vuit anys, hi ha hagut més de 400 jubilacions, mentre que tan sols s’hi han produït 153 incorporacions.

En els propers temps s’hi preveuen 208 jubilacions més, de manera que, amb les incorporacions de 150 professionals d’una nova promoció anunciada per a l’estiu vinent, l’any 2020 hi haurà al Principat 500 bombers menys que el 2010. La llei obliga a una dotació mínima de guàrdia les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any, dotació que en indrets com L’Hospitalet de Llobregat, Reus o Tarragona és de nou bombers, mentre que en capitals comarcals més petites, com Gandesa o Sort, el mínim són tres. Així i tot, en alguns casos la realitat és que les dotacions mínimes estan per sota d’allò obligat per llei, de manera que no poden atendre dos serveis de manera simultània i es va sortint del pas amb hores extraordinàries, insuficients també per fer front al risc d’incendis forestals, mercaderies perilloses, centrals nuclears, indústries petroquímiques, ports, al costat d’accidents de trànsit, incidències en domicilis particulars, etc. Això explica el tancament forçat d’alguns parcs, a causa de la insuficiència de personal per fer front a les emergències per a les quals va ser creat el cos.
 
Si això ocorre amb les dotacions humanes del cos, no és menys dramàtic el panorama relatiu al material de què disposen per tal de garantir un servei essencial per a les emergències i la seguretat de la població. Molts camions i vehicles, amb més de dues dècades d’ús continuat, difícilment passarien la ITV en molts països d’Europa. No es disposa de recursos per reparar-los o readaptar-los i es dóna el cas que es fan servir autoescales procedents d’Alemanya on ja han estat apartades de servei pel seu caràcter totalment obsolet. Hi ha també una mancança greu de vehicles específics adequats per a serveis especials com ara salvaments en muntanya, a la mar, en rius i pantans o en cas de risc químic. Algunes eines de treball es troben en un estat deplorable, fetes malbé o ja caducades.

Cal actualitzar equips hidràulics de tall, alguns d’ells inútils per alliberar o excarcerar víctimes d’accidents de trànsit atrapades dins del cotxe, així com màscares, ampolles i equips autònoms de respiració en ambients tòxics, material de rescat en alçada i, fins i tot, mànegues trencades o punxades que necessiten ser substituïdes. Les deficiències afecten també el vestuari dels bombers ja que els magatzems no disposen de prou roba per restituir les peces d’uniformitat diària (pantalons, camises, samarretes, guants, botes, etc.), de manera que n’hi ha que no tenen l’uniforme diari complet ni la totalitat del seu equip de protecció individual. Una autèntica temeritat, tot plegat, atès que afecta la seguretat personal dels bombers i la de la gent que han de protegir.
 
Com si amb això no n’hi hagués prou, els parcs de bombers són vells, generalment obsolets, amb deficiències estructurals notables. Com recentment comprovà el mateix Síndic de Greuges personalment, algunes instal·lacions han patit plagues de mosquit tigre, paneroles, rates o tenen goteres, en unes clares condicions d’insalubritat i manca d’higiene. És del tot urgent, doncs, una resposta seriosa del govern de Catalunya que superi la deixadesa, la precarietat i l’abandonament del cos de bombers, amb l’objectiu de poder garantir la seguretat a la població amb un servei de qualitat, efectiu i ràpid. Cal, doncs, dimensionar la plantilla de conformitat amb les necessitats reals, disposar d’instal·lacions adients i vehicles i material adequats, amb unes condicions laborals dignes i destinant també mitjans a la prevenció.
 
Els bombers han demostrat que, malgrat tot el llistat immens de deficiències, mai no deixaran d’acudir on en calgui la intervenció per tal d’ajudar qui necessiti la seva presència, per més que, en la lamentable situació actual, hagin de posar-se en risc encara més del que convindria, jugant permanentment amb foc i, ara mateix, començant ja a socarrar-se. Fóra ben trist que hagués d’ocórrer un accident de conseqüències irreparables perquè es produís una reacció positiva contundent. Ha arribat l’hora, doncs, que la gent cridem l’atenció del nostre govern i també del govern de l’estat pel que fa a un finançament just i adequat del cos de bombers. Hem de salvar els bombers, encara que només sigui per assegurar-nos que ells estaran en condicions de salvar-nos a nosaltres, si mai convé.