Artur Mas va oferir ahir un dels discursos èpics als que ens té habituats, en un escenari noble i aclamat per una multitud de partidaris. A la pràctica, poques novetats. El nou mantra convergent, propagat des de fa setmanes, es diu “llista de país”, i té com a principal objectiu diluir la marca de CiU en una candidatura en què també hi prengui part ERC amb personalitats de la societat civil. Mas es proposa a sí mateix per liderar “o tancar” la llista, amb la idea d’aglutinar els vots sobiranistes per... declarar la independència? No queda gaire clar. De fet, el que proposa el president és obrir un procés de negociació amb l’Estat de com a màxim 18 mesos per concretar la independència, però no diu com ho farà i què caldria fer si l’Estat s’hi nega. Quan seran les eleccions? Tampoc hi ha data: dependrà de com es configuri la candidatura. En resum: “Primer la llista de país, i després ja veurem”.

En realitat l’anomenada “llista de país” no és més que el remake de sèrie B d’una pel·lícula que ja hem vist i que es titula “Salveu al president Mas”. La versió original era bona, però la catalana, malgrat la lluïda escenografia de l’Auditori del Fòrum, no aspira precisament a l’Oscar. Tot plegat no és més que una estratègia per capitalitzar les mobilitzacions sobiranistes –plurals, populars i impulsades des de baix– i bandejar de l’agenda política una gestió carregada de punts foscos: retallades en sanitat i educació, creixement del deute, encadenament de casos de corrupció, seu embargada pel cas Palau... De fet, Mas no ha complert ni amb el punt estrella del seu programa: la consulta del 9-N no es va realitzar i va ser substituïda per un procés participatiu sense concreció política. Va ser una mobilització social desobedient, però les institucions no van desobeir.

Quines alternatives té ERC davant la nova situació? És difícil que els republicans comprin la idea de Mas tal com està plantejada. Hi ha massa indefinicions i perquè suposa un xantatge explícit: supedita un hipotètic procés independentista no a la victòria dels independentistes, sinó a la victòria d’una llista de l’independentisme. Davant d’això, ERC té dues vies: recollir el guant o marcar el seu propi camí. Recollir el guant significaria doblar l’aposta: avalar la llista de país però amb condicions. En primer lloc, concreció: hi haurà DUI? S’aplicarà desobediència institucional per construir el nou estat? En segon lloc, clarificant el procés de composició de la llista i marcant línies vermelles: per exemple, que no hi hagi líders de partits, que estigui liderada exclusivament per la societat civil o que la tria dels qui en prenguin part –inclòs el cap de llista– depengui d’unes primàries obertes. Ni Mas ni Junqueras, ni CiU ni ERC: llista construïda des de baix i amb programa clar. Un tot o res per la independència sense mitges tintes.

L’altra opció és marcar perfil propi, renunciar a la llista de país i presentar-se amb les seves pròpies sigles o amb una candidatura que aglutini l’esquerra independentista socialdemòcrata. Hi ha poderosos arguments que avalen que aquesta via seria la millor tan per ERC com per l’independentisme en general: les enquestes que s’han realitzat al respecte demostren que la llista de país pot restar vots al conjunt del sobiranisme i generar fugues d’ERC i CiU cap a l’esquerra i cap als moderats. És possible que la llista de país fracassés amb independència de la seva configuració, ja que la societat catalana, com s’ha demostrat en els últims processos electorals, no es mou només sobre l’eix nacional. Cal, doncs, tenir en compte tots els escenaris Les últimes enquestes, a més, avalen una sensació que ja fa mesos que pren intensitat: la irrupció de Podem pot canviar el taulell de joc també a Catalunya. De fet, sembla que la suma d’ERC amb Podem, ICV-EUiA i potser la CUP es quedaria molt a prop de la majoria absoluta. Seria el primer cop que a Catalunya s’obriria la possibilitat d’un govern sense cap dels partits del règim del 78, sense necessitat d’excloure un referèndum.

Què passa si ERC no compra el pla de Mas o si Mas no compra les condicions d’ERC? L’estratègia del president serà molt més prosaica: no convocar eleccions i parapetar-se a la Generalitat fins al novembre de 2015, amb l’esperança que un resultat advers de Rajoy a les generals obri la possibilitat de l’enèsim pacte d’elits. Aquest escenari, però, també podria ser letal per CiU: si el president no vol convocar eleccions de forma immediata haurà d’aprovar uns pressupostos o prorrogar-los. La primera opció vol dir comptar amb el PSC, perquè ERC no els avalarà. Qualsevol escenari de dilació, doncs, suposa posar el fre de mà sobiranista i dilapidar part el capital polític del 9-N. Per no dir que dóna marge de maniobra a Podem per articular la seva proposta a Catalunya. L’escenari, però, té una virtut: permet a CiU i a Mas guanyar més temps. Cosa que bàsicament és el que porten fent des que van tornar a guanyar les eleccions el 2010, primer amb el pacte fiscal, després amb la consulta i ara amb els “18 mesos excepcionals”.

Per tot plegat, una reflexió final: encara que avui sembli obvi, anem amb compte amb sentenciar categòricament que el procés sobiranista i el 9-N han reforçat Artur Mas. El president se sent fort, té un entorn de propagandistes fidel i la capacitat de forçar el relat en els mitjans tradicionals. Però també és un gegant amb peus de fang. Només cal recordar què va passar amb la manifestació independentista de l’Onze de Setembre de 2012. Dos mesos després d’intentar capitalitzar-la electoralment, CiU perdia 10 diputats. Aquesta pel·lícula –drama o comèdia segons l’espectador- també l’hem vist.