Intrigats pel valor de les paraules (el que amaguen, el que indiquen) aquesta darrera setmana l’actualitat informativa ens ha suscitat una nova inquietud parlant, sense embuts, de la “sanadora valenciana”. Però anem per parts: suposo que a molts de vosaltres, amables lectors de parla catalana i dialecte oriental, us deu passar que escoltant les notícies que ens ofereixen les cadenes de ràdio mentre treballeu (o feu esport, o, simplement, la teniu encesa sense parar-hi massa atenció) us van arribant, esbarriades, idees que neixen de la textualitat del que sentiu.

Així, segur que tothom s’ha aturat un moment davant de les informacions persistents sobre “el primer ministre delirant”. Clar, la primera reacció és pensar que, efectivament, n’hi deu haver més d’un, de primer ministre, que delira. Vull dir que hi deu haver més d’un mandatari, sigui primer ministre o no, que viu en un estat més o menys durador de pertorbació mental que es manifesta per una gran excitació, incoherència en les idees i al·lucinacions, causat per la febre, una intoxicació, una contusió, etc. Em fa l’efecte que, sovint, els deliris del primer ministre en qüestió deuen estar causats per una intoxicació, sigui per ingesta inapropiada de substàncies tòxiques o per una mala assimilació d’un conjunt d’informacions parcials, incompletes o esbiaixades. Però clar, atribuir, d’una manera concreta a un personatge que tan clarament és “el primer ministre delirant”, exigeix un esforç que es fa difícil. Qui és exactament aquest primer ministre que tothom hauria de poder identificar, sense més informacions, com a “el primer ministre delirant”? Es tracta d’un primer ministre, però quin?

Ens referim doncs, a informacions d’aquesta mena que, insidiosament, van niuant en el nostre pobre cervell. Així, també us deu haver passat sovint una cosa semblant quan la persona que llegeix les notícies per informar-nos de l’actualitat hi torna, parlant, ara, del “president d’Alcoi”. La bonica ciutat d’Alcoi, terra de grans cantants com l’Ovidi Montllor (tot i que també de Camilo Sesto i de Francisco!), de l’escriptora Isabel-Clara Simó o de la coreògrafa Sol Picó mereix, sens dubte, una gran consideració. Però sincerament, que el president d’Alcoi tingui com a seu central l’emblemàtica ciutat de Lausana, a Suïssa, sembla una mica excessiu i que els congressos on es tria la persona que ha d’esdevenir “president d’Alcoi” hagin de comptar amb delegacions de tot el món, amb consells executius d’Alcoi a tots els països mundials, és, textualment, un deliri. En aquest cas, un deliri de grandesa. Després encara hi ha qui es queixa del fet que el govern de la Generalitat nomeni modestament un representant (només un!) a la Unió Europea, encara que sigui permanent, cosa que diu molt de la capacitat de treball de l’Amadeu Altafaj, únic i permanent i, doncs, sempre en mateix estat, sense canvi, sense moure-se’n! Pobre, quina feinada…

Com dèiem a l’inici de tot, però, aquesta setmana s’ha parlat molt de l’exalcaldessa de València, Rita Barberà, qualificant-la com a “sanadora valenciana”. Home, sense negar les capacitats malèvoles de la dama, ni caure en la ingenuïtat de pensar que ha estat una dama que hagi promocionat el desenvolupament de la cultura i la personalitat dels nostres germans valencians, qualificar-la de “sanadora” també és excessiu. Quan a casa, pagesos de tota la vida, una truja garrinava tothom sabia que calia sanar la garrinada perquè si no se’ls talla els òrgans sexuals masculins ben d’hora, si no se’ls sana, vaja, la carn de porc, a l’hora de menjar-se-la, fa una desagradable olor de verro. Com a metàfora, doncs, no està malament, però dir en un noticiari, així, sense pretensió irònica, que Rita Barberà s’ha dedicat a castrar la valencianada potser és fer-ne un gra massa. Ep, només és una opinió!