"Hi ha una impressió, sobretot entre homes de 40 o 50 anys, que han vist discursos incòmodes sobre ells. I això ha estat un error". En l'entrevista amb Carlos Alsina a Onda Cero, Pedro Sánchez va desplegar argumentari per marcar distàncies amb el relat feminista d'Irene Montero, cap visible de la llei trans i la norma del "només sí és sí", totes dues aprovades pel govern de coalició. Sánchez, que va dir a Alsina que també té amics que s'han sentit molestos per discursos atribuïts a algunes ministres, apuntava que el feminisme ha d'aspirar a ser un moviment d'"integració" en comptes de ser percebut en termes de "confrontació". Un relat de nou encuny, verbalitzat en una cadena radiofònica amb audiència conservadora. Un missatge, per tant, fet a mida per a l'oient allunyat de les aliances del PSOE amb Podem, i de l'agenda legislativa de la Moncloa.

Sánchez i els seus assessors devien pensar que l'acte de contrició públic davant del micròfon estovaria l'elector dubtós d'entregar el vot al PP el 23 de juliol. Però, per esgarrapar suports amb píndoles discursives a la carta, el candidat socialista pot haver comès l'error més gros de la cursa electoral abans de l'inici de la campanya. L'error de regalar el marc discursiu a la dreta just quan Alberto Núñez Feijóo té una pedra a la sabata, els acords del seu partit amb Vox en què es nega la violència masclista, ara rebatejada com a "violència intrafamiliar". Un negacionisme terraplanista que enerva altres dirigents socialistes, cap de tan lúcid en els últims dies com José Luis Rodríguez Zapatero, actiu i en forma com si fos candidat. 

Feijóo podia triar dos camins després dels bons resultats de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig. Un de contemporitzador, que passava per acceptar els vots de l'extrema dreta per assegurar-se quotes de poder i posposar els pactes de govern que li podia oferir Santiago Abascal arreu fins a dates menys lesives. Però l'acceleració de Sánchez amb el calendari electoral el va decidir a avalar acords immediats amb Vox, començant per la Generalitat Valenciana, amb fotografies incloses amb maltractadors condemnats. El desvergonyiment del PP en places on ha recuperat terreny electoral -cap de tan simbòlica com València, zona zero del poder corrupte en temps de fastos, i només amb l'excepció sorollosa d'Extremadura- era un caramel per al plebiscit que planteja Sánchez. Carta desaprofitada.

Sánchez ha renunciat a l'audàcia quan el guió el convidava, per una vegada, a accentuar el perfil progressista i plurinacional, en contraposició a la ferum de resclosit d'un PP condicionat per Vox. En un duel dicotòmic amb la dreta i advers com és l'escenari que dibuixen les enquestes, el president espanyol podria haver triat la sortida més transgressora. La valentia de reivindicar els indults també davant l'electorat conservador, de mostrar preferències per les forces polítiques que li han votat les lleis que la dreta pretén derogar -de Bildu a ERC-, per renegar de l'ús sistemàtic del fantasma d'ETA i per apostar de forma desacomplexada per l'agenda més social i feminista. Però potser era demanar massa a un candidat del PSOE.

El problema per a Sánchez és que, assumint que una part del discurs feminista és incòmoda per als amics de la seva generació, legitima el vocabulari de la dreta i posa sostre a les aspiracions de l'esquerra en la batalla cultural. Ara en surt damnificat l'anomenat feminisme de "confrontació", com si n'hi pogués haver un altre de possible quan es tracta d'erradicar pràctiques masclistes. Caldria preguntar-se si hauria estat possible el divorci o el matrimoni homosexual sense incomodar l'ordre establert. Per guanyar la dreta en el terreny enfangat que proposa l'Espanya que cedeix poder a Vox cal més que el tacticisme d'un president anguila.