La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública ha publicat el seu informe anual. Alguns veuen aquestes associacions d’usuaris com entitats poc especialitzades i els seus informes són considerats poc rigorosos sobretot pels responsables dels territoris on les dades han evolucionat negativament. El que hem conegut aquests darrers dies és el 19è, una seqüència prou llarga per poder veure-hi tendències de millora o d’empitjorament. Els darrers tres anys han elaborat un annex sobre la pandèmia i han establert factors de correcció segons la incidència de la Covid-19 en cada espai de gestió autònoma.
 
Personalment, llegeixo els seus informes anuals amb atenció i els atorgo una capacitat d’anàlisi comparativa entre els diferents exercicis. Utilitzen les dades públiques del Ministeri de Sanitat i les de les diferents conselleries de sanitat i els elements principals de valoració són els mateixos que fan servir organismes com l’OMS, l’OCDE i Eurostat, és a dir, nombre de llits d’hospitalització de malalts amb patologies agudes, la despesa sanitària per càpita, el nombre de facultatius i infermers diferenciant la sanitat primària de l’hospitalària, la despesa farmacològica per habitant, analitzant el consum de medicaments de dubtosa eficàcia i les llistes d’espera per accedir a una consulta d’especialista o per ser intervingut dels procediments quirúrgics més habituals.
 
Amb aquestes coordenades, els resultats de l’evolució dels serveis sanitaris en el darrer any marquen algunes tendències que no hauríem d’ignorar. Abans de la pandèmia els governs autonòmics amb una gestió més deficitària eren Canàries i el País Valencià.; ara ho són Múrcia i Andalusia. L’informe constata un empitjorament global dels serveis sanitaris, especialment en l’assistència primària i l’accés a l’atenció especialitzada. Les més ben situades són Navarra i País Basc, les que baixen posicions: Castella la Manxa, Aragó, Castella i Lleó, Andalusia, La Rioja, Balears i Madrid.

Si mirem amb prismàtics polítics, hi ha una millora superior en les comunitats on ha governat l’esquerra i un empitjorament del 30% en les comunitats on governa la dreta. Catalunya, en aquest panorama globalment negatiu, conserva posició, però com que tots els sistemes empitjoren, cal entendre-ho, també com una llum d’alarma. Segons la metodologia emprada, un bon funcionament del sistema sanitari suposaria una puntuació entre 142 i 150, la comunitat de Múrcia obté, només, 71 punts i la millor situada, Navarra, 108. És a dir, fins i tot les comunitats ben situades tenen un marge de millora molt ampli.

Pel que fa a la comparativa de Catalunya amb Navarra, la més ben puntuada, algunes dades comparatives il·lustren les diferències: a Navarra el pressupost sanitari per càpita és de 1.693,49 (1.192,83 a Catalunya); el nombre de llits per cada 1.000 habitants és de 3,69 (4 a Catalunya) i els quiròfans per cada mil habitants, 10,21 (Catalunya: 9,97). Quant a metges d’atenció especialitzada per cada mil habitants, Navarra se situa en 2,15 (1,90 a Catalunya); els professionals d’infermeria en atenció especialitzada cada 1.000 habitants són 4,35 (3,25 a Catalunya); els metges d’atenció primària cada 1.000 habitants són 0,74 (0,69 a Catalunya) i els professionals de la infermeria, 0,69 per cada mil habitants (0,67 a Catalunya). És un enèsim avís de què cal prestar major atenció al deteriorament del sistema sanitari, una peça cada vegada més imprescindible de l’estat del benestar.