En la superpotència americana dels Estat Units, no existeix la baixa mèdica per malaltia com a dret, depèn de l’empresari i de que la teva malaltia consti o no en un llistat que és diferent segons l’Estat on resideixis, que amb una mica de sort, et concediran fins a dotze setmanes, sense retribuir.

Les embarassades que no poden fer teletreball, van a la feina fins que comencen les contraccions de part i desprésdel part, tenen les dotze setmanes sense sou que he mencionat abans. Moltes empreses, demanen la incorporació abans d’aquest termini.
 
No tenen pensió de jubilació i segueixen treballant fins que poden. Des de la reforma sanitària impulsada per Obama, tenen medicare, una assegurança bàsica que dona accés a les especialitats més comuns i les medicines més usuals. Si la malaltia és complicada i no hi ha una asseguradora especifica com en un accident de trànsit, els ciutadans s’han d’endeutar per a pagar les factures mèdiques.

Els hospitals públics, pertanyen als comtats de cada estat i son hospitals docents que atenen urgències i canalitzen el cobrament a les asseguradores mèdiques o als serveis socials si no ho cobreix l’asseguradora. L’asseguradora sanitària està  vinculada al contracte laboral i que normalment l’abonen a mitges treballador i empresa. Totes tenen una franquícia mínima que pot ser de tres-mil dòlars, per sota d’aquest cos, han d’abonar l’assistència. 

Els contractes professionals es valoren en funció del tipus d’asseguradora que t’ofereixen en cas de necessitar serveis mèdics. Si els llocs de treball son poc qualificats o poc retribuïts, normalment l’asseguradora ofereix un nivell molt baix de prestacions.

A Europa, des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial van organitzar-se amb més o menys encert, sistemes públics sanitaris que amb els impostos generals, cobrien les necessitats d’atenció sanitària i els programes de prevenció, aconseguint que l’esperança de vida s’hagi situat per sobre del 84 anys. La dels Estats Units d’Amèrica era, abans de la pandèmia, de 77 anys.

Els sistemes sanitaris europeus han aconseguit el gran desig de tota ciutadania organitzada, viure més anys i tenir més qualitat de vida. Tot i ser importantíssims per l’anomenat estat del benestar en el mateix bressol dels sistemes nacionals, el regne Unit, ja fa uns anys que la manca d’atenció als serveis de titularitat pública ha fet perdre el prestigi, la confiança i l’orgull que els ciutadans mostraven vers el seu sistema sanitari.

Els sistemes públics havien suposat tot un disseny d’accessibilitat a la primera assistència, a les urgències segons la seva gravetat, a l’acció cada vegada més especialitzada i al control de les patologies d’evolució crònica.

Passades unes dècades calia una revisió agosarada que els adaptés a les noves circumstancies demogràfiques, com envellir sense família a l’entorn immediat. En aquesta mirada caldia entendre’ls com un servei d’implicació comunitària on intervenen diferents nivells d’administració per a poder fer el necessari coixí i alliberar els professionals sanitaris de tot el que no correspongui a la seva funció i habilitats.

Tenen raó els que, arran de la mobilització de sanitaris a Catalunya aquesta darrera setmana, alerten de la dificultat de cobrir places de metges amb les especialitzacions que requereix un bon i actualitzat funcionament del sistema i que en els propers anys es jubilaran molts dels professionals que els anys vuitanta, van fer possible l’actual model sanitari a casa nostra.

Però no només de metges i infermeres més ben tractats es nodreix el sistema. Ja fa temps que els professionals de la psicologia, la nutrició i d’altres disciplines poden venir a treure càrrega de treball al personal esgotat, també trobar sistemes tecnològics que permetin, el suport de l’administració assistencial que els alliberi de treball no cièntific.

Hi ha centres hospitalaris que brillen amb llum pròpia i alguna de les seves proeses impensables fa uns anys podrien fer-nos creure que és tot el sistema el que brilla. No és així i no perquè el model de sistema públic no funcioni, sinó perquè els que l’han de fer funcionar i actualitzar creuen que pot superar-se el llindar d’entrega professional fa anys que va superar-se, sense l’escalf de qui ha de dibuixar un horitzó de millora.

Els professionals sanitaris, que formen part d’aquesta població que prefereix el sistema públic a l’assegurança privada i al pagament americà; aquests professionals sanitaris que defensen el sistema públic com a patrimoni de tots els ciutadans, es mereixen un debat públic sobre la reorganització del sistema on puguin sentir-se soldats de la causa.