Hi ha tants artistes que creuen que, com més seriosos i pessimistes es posen, més interessants semblen, que és molt agradable escoltar discos com Festival, el nou de Sanjosex. Escolti, vostè no és que sigui profund, és que té molta barra. Prou de falses transcendències, de foscors insondables i d’universos interiors que, un cop exposats amb una ganyota de dolor assajada al mirall, trobes que tothom ha desallotjat la sala i només hi queden aplaudint-te la nòvia i a la tieta.

Admetem-ho, ser pessimista és més aviat propi de dropos intel·lectuals, és el més fàcil i el que sol sortir més rendible, perquè la inversió és zero i sempre hi ha un auditori que veurà en tu a un filòsof torturat. Carles Sanjosé ho descriu molt bé a una de les noves cançons, “M’agraden els colors”. Davant de la vacil·lació i de la falta de criteri, el negre és la taula de salvament. “Només la mandra explica / que no intentem trobar combinacions / més divertides”. Jo mateix vesteixo, de vegades, cada cop menys, de negre (per exemple, a la foto que il·lustra aquest article), i per això em reconec en aquesta acusació. No voldria posar-me tràgic, però, a mesura que et fas gran, com més et vas acostant a la foscor de debò, menys creus convenient recordar-t’ho cada dia amb el color de la camisa.

Amb Festival, un senyor disc de rock, entremaliat, exaltat, alegre, produït per Quimi Portet, aquest grup de La Bisbal fa una bona sacsejada a la nostra música i a Catalunya en el seu conjunt, en aquests temps tan emprenyats. I, a més, aconsegueix un interessant efecte: donar ànima i empenta a una parcel·la, la música de festa major, generalment tan desacreditada.

A Catalunya hi ha hagut un circuit, les festes d’estiu, que ha constituït el pulmó econòmic de l’escena, benvingut perquè les coses sempre hi ha d’haver algú que les pagui, però que ha condicionat el so del molts grups. Ballaruca, tornades fàcils i corejables, contagi amb l’audiència. Fent mestissatge o rumba és possible adaptar-te al guió amb sentit i dignitat, però amb la cançó i el rock és més complicat aconseguir-ho sense caure en el populisme, en la concessió. Sanjosex ho ha fet amb Festival, un disc on es mostra vital i optimista sense semblar imbècil, que les festes majors farien bé d’acollir si encara els queden diners a la caixa per contractar grups.