A hores d’ara crec que tots sabem quin dia és/ha estat avui, o bé perquè hem sigut objecte d’alguna broma o perquè vivim agenda en mà. I estic segura que tothom coneix les teories sobre el seu origen, que es debaten entre la versió pagana de les saturnianes (festivitats romanes en què els esclaus gaudien de certa llibertat a canvi de patir les mofes per part dels seus amos) i la bíblica (homenatge a la matança d’infants ordenada per Herodes per tal de desfer-se de Jesús). Oi? És més: qui no ha fet alguna innocentada (avui o alguna vegada)?

Jo recordo com si fos ahir (alerta: mode nostàlgia activat) d’una de les bromes que em van ensenyar els meus germans grans— i que prèviament m’havien fet a mi, òbviament. Recordeu els xiclets Boomer? Sabeu què és el bitxo querolet? Doncs si un i un fan dos, imagineu-vos com acaba la història. És clar que el millor, en realitat, era com començava. La complicitat i les rialles mentre desembolicàvem amb cura el xiclet i fregàvem el bitxo, tot pensant en qui seria l’afortunat/da...

Ara, en perspectiva, trobo que diu molt de nosaltres, de la humanitat en general, que celebrem una festa d’aquest tipus amb l’empara de la tradició. Sigui com a seqüela pagana o recordatori cristià, em fa l’efecte que burlar-se d’algú, de la seva confiança o bondat, és un xic cruel. Igual que ho és el fet d’utilitzar l’adjectiu innocent de forma despectiva; una pràctica habitual durant tot l’any.

Als adults ens entendreix i emociona la ingenuïtat de la quitxalla, especialment en aquestes dates. Ens remou la seva capacitat de sorprendre’s, d’admirar-se per les menudeses, de creure cegament, sense dubtes ni malícia; i sovint enyorem aquestes virtuts en nosaltres, en la societat que vivim. Curiosament, però, a partir de certa edat, ens genera un conflicte.

Fa poc un amic confessava a les xarxes que patia perquè la seva filla de quasi nou anys continua creient en l'existència dels Reis Mags, el Tió, el ratolí Pérez, etc.; que encara no sap la veritat. Però... quina és aquesta? Que els reis són els pares? Que hi ha gent dolenta al món? Que la vida és una merda...? A més: n’hi ha sols una de bona, de veritat? O potser és tant relativa com creativa? I qui ha dit que ens correspon a nosaltres decidir quan toca saber-la?

Al nostre fill Pau, que com a bon fill d’agnòstics li interessa més la saga de Star Wars que la de Déu, vam proposar-li de veure plegats una de les pel·lícules aquestes vacances. Encara no, ens va respondre, després de rumiar-s’ho. I quan avui li hem explicat que havia mort Carrie Fisher, després de dubtar uns segons, ha dit: però la Princesa Leia està viva, oi? I ves, què li havíem de dir nosaltres...