Hi ha moments en què la història sembla immòbil, atrapada dins una falsa normalitat que ho ordena tot sense remoure res. I n’hi ha d’altres, com aquest, en què l’aparença trontolla i deixa entreveure el que s’amaga sota l’ordre: un règim que es recicla a si mateix, que maquilla l’autoritarisme amb vernís progressista i que utilitza la gestió com a instrument de contenció.
L’escàndol que ha colpejat el PSOE amb la dimissió de Cerdán i els negocis a l’ombra entre polítics, intermediaris i grans empreses no és un accident, sinó el símptoma d’un sistema que ha convertit la corrupció en mètode de govern. O és que ja hem oblidat allò de “La corrupció no és del sistema: la corrupció és el sistema” que deia en David Fernández?
Fa catorze anys, el 15-M va intentar obrir una esquerda en aquest sistema. Amb les places plenes, el crit era clar: “No ens representen”. Aquella indignació no era només contra una classe política corrupta, sinó contra el model sencer: contra la submissió als mercats, contra la precarietat estructural, contra un règim bipartidista que alternava gestors del mateix ordre. Però aquell impuls es va anar diluint, canalitzat cap a formes institucionalitzades que van intentar “gestionar el canvi” des de dins, mentre els fonaments quedaven intactes. Allà on hi havia hagut radicalitat democràtica, hi va néixer un progressisme institucional que va substituir el conflicte per consensos de mínims. I, en aquest procés, la impotència es va tornar rutina.
Aquesta dinàmica no ens és aliena a casa nostra. La tardor del 2017, a Catalunya, es va desbordar el règim. No només per la voluntat de sobirania i independència, sinó per l’esperit de desobediència col·lectiva que va qüestionar l’autoritat de l’Estat i els límits de la democràcia autonòmica. Però el que podia haver estat un començament es va replegar dins els marcs de la institucionalització. Avui, l’amnistia n’és una victòria parcial, arrencada a contrapel, però també és l’expressió de voluntat d’un tancament: si el conflicte es torna en negociació de despatxos, l’horitzó de ruptura pot quedar esvaït entre càlculs i gestions.
Aquests últims dies, el discurs de Pedro Sánchez ha recuperat el xantatge emocional del “o nosaltres o PPVox”. Aquest relat binari, repetit fins a l’extenuació, configura un carreró sense sortida democràtica. La tria imposada entre dos gestors amb vernís diferent ofega qualsevol horitzó transformador. El bipartidisme s’alimenta d’aquesta por, convertint l’extrema dreta en espantall per justificar l’absència de canvis profunds i estructurals. I no podem aspirar només al mal menor. Perquè un mal menor que no combat les arrels de l’autoritarisme acaba sent còmplice, per acció o per omissió, de la seva consolidació. I una esquerra que es limita a ser suport acrític del PSOE des de la subsidiarietat, atrapada entre la por i la governabilitat, no és motor de ruptura sinó coadministradora del règim.
Aquí és on la política de gestió esdevé límit. En lloc de transformar, administra. En lloc de tensionar, modera. En lloc de disputar el poder, conté aquell qui es revolta. La por de perdre espai davant el feixisme ha anat justificant la renúncia a tota ruptura, fins al punt en què governar s’ha convertit en finalitat i no en mitjà.
Aquesta deriva alimenta una tecnocràcia encoberta: una manera de fer política sense política, on els conflictes es tradueixen en indicadors, i les decisions es presenten com a tècnicament inevitables. I així, lluny de qüestionar l’ordre, esdevenir el seu administrador més eficient és un èxit. Tot es presenta com a racional i responsable, però l'essencial es manté intocable: qui decideix, qui guanya, qui perd.
El règim no sobreviu només amb lleis i pactes, sinó també amb formes més subtils: la governabilitat erigida en dogma, la por convertida en estratègia i la resignació assumida com a condició. I allà on es renuncia al conflicte, creix la reacció. On es gestiona el malestar sense escoltar, floreix el cinisme. Els límits, que ens presenten com a inevitables, no poden ser l’horitzó al qual aspirem. Han de ser el camp de batalla i lluita. Rancière ens recorda que la política no és l’exercici del poder, sinó el qüestionament de qui l’exerceix. Potser no hi ha una sola ruptura, ni una sola via. Però si no desbordem el que ens han dit que és possible, res canviarà.
Com es construeix un horitzó quan sembla que tot el que queda és gestionar? Qui pot tornar a obrir l’escletxa? On neixen avui les ruptures que no han estat assimilades? Imaginar no és garantia, però sí condició. El que ens cal no és una certesa absoluta, sinó el coratge col·lectiu de posar-ho tot en dubte de nou.