En aquests dies alguns mitjans catalans, recollint una notícia que ha corregut molt per la xarxa, s'han fet ressò de la decisió d'un adolescent que ha volgut sostenir l'examen finals de primària en sard. Un fet que a Sardenya ha suscitat cert impacte, però que aquí, per com ha estat presentat, ha provocat una veritable commoció.

Entre finals de 2011 i principis de 2012, els diaris catalans seguien el segrests de tres cooperants a Àfrica. Mentre tots precisaven com es tractava d'una noia madrilenya, un noi mallorquí, pocs han matisat que la tercera persona, Rossella Urru, era sarda. També en aquella ocasió, l'illa es trobava commocionada, sobretot perquè el segrest de persona ha estat en passat una practica que fet tristament famosos els sards a Itàlia.

Aquests dos episodis diuen molt sobre el tipus de relació, o visió, que els catalans tenen de Sardenya. En el primer cas, sento haver de dir que no ha tingut tot el ressò que se li ha donat aquí, mentre pel segon és la prova d'un desconeixement, del qual deriva el fet d'individuar com italians tots, sards inclosos. Estic segur que si ara començo a dir espanyols a tots els catalans que conec, en pocs dies aconseguiria perdre unes quantes amistats.

Normalment, i excloent aquells que estimen i coneixen de primera mà l'illa i la seva gent, els sards existim quan arriba l'estiu. A mesura que arriba el bon temps, no es conten les personen que em pregunten on poden anar a menjar, quina platja verge li aconsellaria o si conec algú que lloga un pis a poc preu. Això m'ha passat tant quan vivia a Florència, com des de quan visc a Barcelona. Per una banda, et dóna la idea de que has nascut en paradís que tots envegen, però per un altra banda empipa, et fa sentir un xic “indígena”. En realitat, més enllà de l'idil·li i el mar, hi ha la segona illa del Mediterrani, amb la seva cultura i tots els seus problemes. Per exemple, és d'avui la notícia que en un poble sard, Tortolí, un ensenyant s'ha negat a que un alumne sostingués la seva prova final de secundària en sard; o encara, una companya aèria italiana pretén fer descomptes a qui te una segona casa a l'illa, mentre els emigrants que tornen a visitar les seves famílies pagaran més que un turista. Doncs, no tot és bonic en un illa mediterrània a l'estiu.

Sardenya gaudeix d'un Estatut d'Autonomia des de 1946, però en general ha sempre tingut una economia pobre i molts sards, a partir de finals del segle XIX, han emigrat per falta de perspectives de futur. La relació amb l'Estat italià és complexa, no s'arriba a la conflictivitat que es pot apreciar a Còrsega, però els greuges són molt similars: escàs interès per part del govern, la qüestió de les comunicacions amb el continent, la defensa de les costes i del territori des de l'especulació edilícia, la promoció de la economia local, i finalment la defensa i promoció de la cultura (i llengua) pròpia. I la qüestió de la enorme quantitat de territori destinat a usos militars, la més gran a Europa.

Llavors, més enllà d'un paradís de vacances, hi ha un illa amb una cultura sospesa entre Africa, Europa i Orient Mitjà que és tant fascinant com el mar que la envolta. Un cultura, amb tots els seus reptes actuals, viva i que és en grau de parlar al món, trobant inspiració en els seus elements més originals i només aparentment “ancestrals”: el premi Nobel per la literatura Grazia Deledda o el filosof Antonio Gramsci han estat potser els dos exemples majors. Peró, aquestes coses difícilment arriben a Catalunya, sobretot quan s'apropa l'estiu. El problema, és una certa falta d'interconnexió. Mentre Catalunya, amb la presència de l'Alguer i la projecció internacional, “arriba” a Sardenya, el recorregut contrari és molt difícil. Perquè? Segurament fa falta un canal estable, almenys amb l'Alguer, que faciliti que els dos mons es parlin. Segon, el fet de formar part d'Itàlia ens fa ombra, perquè a un observador extern abans que sards som “capuccino, mandolino, pasta, se non è bello è ben trovato”. Tercer, però espero equivocar-me olímpicament, és que sembla que els catalans no mirin cap aquí, tret de l'Alguer. Fins des dels anys vint, els sardistes –equivalent dels catalanistes però al·lèrgics a la definició “nacionalistes”- han parlat de federació mediterrània, han anomenat explícitament Catalunya, han intenta posar els dos en un mateix context de relació conflictiva amb el propi estat central. Però, no em sembla que des d'aquí s'hagi mirat a l'Illa de la mateixa manera. Serà perquè els catalans, més que mancomunar-se amb uns illencs mediterranis, a un espai que ha estat en realitat una de les primers colònies d'Europa, es comparen amb la grans nacions de la història?