El recent resultat de les eleccions a Andalusia m'ha tornat a reafirmar en la defensa de celebrar una segona volta a les eleccions. Fa anys que defenso la modificació de la Llei electoral perquè siguin els electors que decideixin les majories entre els partits/coalicions polítics que es presenten a les eleccions i ens dotem de major exigència democràtica en la segona oportunitat, tant en la participació com en el vot. Jo prefereixo que siguin els electors els que triïn la majoria, i no les cúpules dels partits, i alhora guanyem amb major estabilitat.

Ara a Andalusia la segona volta permetria potser augmentar la participació (abstenció entorn del 42%) a les eleccions del 2 de desembre i possibilitaria un vot més reflexiu i concentrat.

La segona volta electoral o balotatge (ballotage, en francès) comença el segle XIX a França durant el Segon Imperi de Napoleó III, i s'incorpora a la III República i finalment, a la Constitució Republicana francesa el 1958. Forma part del cos doctrinal del Dret Electoral i Constitucional francès. S'aplica, amb petites variants, a les legislatives, regionals i municipals. La segona volta és obligatòria si cap partit polític aconsegueix més del 50% dels vots (els vots emesos descomptant els nuls i els blancs) i passen a la segona els que superen el 10%  a les regionals i el 12.5% a les legislatives. 

En la segona volta electoral hi ha acords entre formacions polítiques si hi ha objectius compartits de país, clars. En les municipals a França hi ha prima majoritària, la meitat dels regidors, per a les formacions o coalicions que en primera volta superin el 50% dels vots o en segona si tenen majoria.

En les eleccions regionals de França del 2015, la primera força en vots, el 27,7%, va ser el Front Nacional de Marine Le Pen, i va guanyar en 6 de les 12 regions continentals franceses. En la segona volta la resta de partits polítics varen sumar per tenir una majoria social i desplaçar la ultradreta populista. En 7 regions governa el centredreta/dreta i en 5 l'esquerra/centreesquerra. La participació de la primera volta va ser del 50% i en la segona de més del 58%. La majoria social, en realitat, en segona volta, més reflexiva, amb més participació va permetre decidir i alhora en la fase de pactes de la segona volta tothom va tenir que ensenyar als electors les seves cartes.

Què passaria a Andalusia si els electors andalusos poguessin tenir una segona volta? Augmentaria la participació? Quines aliances farien els partits per concentrar vot? PP i Ciutadans acordarien amb VOX?

Als Estats que hi ha segona volta s'intenta que els votants decideixin per majoria, més del 50% en alguns països, qui prefereixen que governi el seu estat, regió o municipi i que els pactes siguin públics preelectorament amb concentracions electorals.

Pensem, amb hipòtesis, en alguns altres moments decisius. En les eleccions autonòmiques del 1999, què hagués passat en segona volta  davant de la possibilitat de decidir entre Convergència i Unió-Jordi Pujol o  PSC-Ciutadans pel Canvi-Pasqual Maragall? El resultat va ser ajustat, 37.70% de CiU i 37.85% del PSC-CpC amb una participació del 59.2%. Hi havia una onada de canvi? En les eleccions municipals del 2.015, amb una participació del 60.61%  Ada Colau-BCN en Comú obté el 25.21% dels vots i Xavier Trias-CiU un 22.72%. Una segona volta hagués afermat un resultat amb major claredat i estabilitat durant el mandat.

I què haguessin fet els espanyols en una segona volta de les eleccions generals del 2015? El resultat va ser, amb una participació del 73,2%, d'un 28.72% a favor de Mariano Rajoy-PP i Pedro Sánchez-PSOE de 22.01%.

Les variants de la segona volta poden ser diverses.  Si ningú supera la primera volta amb més del 50% dels vots passen a la segona volta només els dos més votats. En altres sistemes passen tots els que superen un percentatge entorn del 10-15% i guanya el que supera en majoria simple la segona volta. O com a  Argentina guanya qui supera el 45% dels vots o el 40% amb més de 10 punts de diferència amb la segona volta. En la gran majoria d'Estats de Llatinoamèrica hi ha segona volta. I en les municipals en molts llocs la votació de la majoria municipal o directe del alcalde té una prima per garantir major estabilitat. En països de cultura anglosaxona guanya qui té més vots, en general vinculat a un pes important del candidat a part del partit en les circumscripcions electorals.

En 26 Estats del món, 13%, tenen en les seves legislacions el vot obligatori encara que les sancions solen ser inexistents o multes menors. Austràlia, Argentina, Mèxic, Uruguai, Brasil,.. la majoria dels estats llatinoamericans, i 5 països europeus (Bèlgica, Luxemburg, Xipre, Itàlia, Grècia i un cantó a Suïssa). Ho justifiquen per garantir que els resultats responen a una gran majoria, plural, intergeneracional, cultural i de diversitat de renda i que ajuda a legitimar la democràcia. Drets i deures. Austràlia, Uruguai, Bolívia, Bèlgica, Suècia, Dinamarca són dels estats amb més participació electoral.

El debat entorn els canvis en les lleis electorals són una més de les assignatures pendents. Més relació electors i electes, proporcionalitat, foment de la participació entre altres temes en espera de resposta. I davant de la major fragmentació de partits sense majories clares la segona volta pot ajudar que els electors decideixin quina majoria atorguen davant dels pactes entre formacions polítiques.