La maledicció del petroli és una paradoxa de l’economia, una de tantes. Contra el que semblaria evident, bona part dels principals productors de petroli del món no són països rics. Veneçuela, l’Equador, l’Iran, l’Iraq, Rússia, Algèria, i una llarga llista en són la prova. Hi ha una colla d’exportadors de petroli que no han aconseguit el nivell mínim de desenvolupament econòmic i humà que es podria esperar d’uns països que han guanyat la loteria dels recursos naturals. Societats desiguals amb sistemes polítics autoritaris i corruptes, economies que no han aconseguit diversificar i madurar activitats de valor afegit.
 
La riquesa petroliera és massa fàcil i genera uns nivells de desigualtat i corrupció que acaba deixant molts d’aquests països en via morta. L’exportació de petroli deixa uns dividends enormes, però genera poca ocupació, i bona part del marge que podria venir del refinament i d’activitats paral·leles s’escapa a altres països per falta de capital humà. La política ha d’administrar una fortuna tan llaminera que s’embruta les mans i els diners acaben a les butxaques equivocades. Països empobrits, però amb una moneda forta gràcies a l’exportació de cru que complica la venda a l’exterior de qualsevol altra cosa. Un joc enverinat.
 
L’any 1936 el diari Ahora de Caracas va publicar en portada un article de l’intel·lectual veneçolà Arturo Úslar Pietri que oferia un antídot contra el verí: “Sembrar el petroleo”. Plantejava la necessitat d’obligar-se a dedicar els recursos generats pel petroli al creixement d’alternatives que permetessin desenvolupar l’economia i la societat. Evitar consumir els recursos generats del petroli i convertir-los en inversió per crear riquesa sòlida en el futur. El fons sobirà noruec i els projectes de diversificació econòmica d’Aràbia Saudita i alguns emirats són exactament això, experiències de sembra del petroli. Experiències d’èxit.
 
A Catalunya no hi ha petroli, per sort o per desgràcia, però hi ha sol, platja i patrimoni. El turisme és la nostra riquesa fàcil, ràpida i de baix valor afegit. Una benedicció que pot ser un regal enverinat. El desenvolupament immobiliari vinculat al turisme és el nostre esquer de corrupció, una riquesa tan llaminera i lligada a l’administració que en algun moment ha amenaçat de corcar el sistema polític. El turisme crea ocupació, sí, però massa sovint és ocupació de baixa qualificació que paga salaris escassos i que estimula la immigració. Si la riquesa creix, però també creix la població, la riquesa per càpita no només no va endavant sinó que pot acabar anant enrere. El turisme de baix valor afegit, el de la quantitat per sobre la qualitat, és tan fàcil a la Mediterrània que costa molt cultivar-ne un altre.
 
El turístic és un sector econòmic important que tots els països del món persegueixen i cultiven. Una activitat amb mil i un beneficis indirectes, sí, però sota el sol mediterrani convé lligar-la curt perquè faci el camí del valor afegit sense generar desequilibris i monocultius. Evitar que la moneda falsa es mengi la bona xuclant inversions que a llarg termini farien més servei en altres activitats. Les grans empreses industrials venudes els darrers vint anys per convertir les famílies propietàries en administradores de patrimoni immobiliari formen part d’aquesta història trista. Un tret al peu que no s’hauria de repetir.
 
Es pot sembrar el sol com Uslar Pietri suggeria sembrar el petroli. Amb menys turistes però millors. Amb menys visitants i més ingressos per visitant. Apujant la taxa turística sense por i castigant el turisme de preu baix. Forçant salaris més alts i millors condicions laborals que obliguin el sector a guanyar productivitat, sofisticar l’oferta i apujar preus. Gestionant el sol com Noruega ho fa amb el petroli, obligant les administracions públiques a gastar els ingressos fiscals provinents del turisme en l’estímul i la promoció d’altres sectors que generin riquesa futura. Explotant l’atractiu del país sense patir la maledicció del turisme. Sembrant el sol, en definitiva.