La interlocutòria del TSJC en la qual ordena al Govern que apliqui immediatament -en un termini de quinze dies- la sentència que estableix un mínim del 25% de les classes en castellà ha tornat a agafar el Govern i la majoria que li dona suport amb el pas canviat. Segons el tribunal, la conselleria d'Educació ha de dictar les instruccions i garantir-ne el control per tal que els alumnes rebin l'ensenyament en "les dues llengües vehiculars".

El darrer moviment del TSJC posa el dit a la nafra dels diversos intents fracassats per blindar el model d'immersió lingüística. I no un cop, ni dos. Fins a tres vegades ha estat impossible dur a terme una modificació de la llei de política lingüística que el març passat van acordar ERC, el PSC, Junts i els comuns. El fet que Junts es desdigués d'una primera entesa que buscava preservar la immersió i la presència del castellà sense percentatges ha estat clau. Se suposa que ara tot tornaran a ser corredisses. 

Els continus ajornaments per dur al ple del Parlament un acord prou ampli en favor de l'escola catalana ha coincidit amb l'esclat del Catalangate i un nou xoc frontal entre el govern espanyol i la Generalitat. Aquest mateix dilluns, poc abans que es conegués la interlocutòria del TSJC, ERC encara reclamava la dimissió "com a mínim" de la ministra de Defensa per poder considerar superada la crisi provocada pel cas d'espionatge. 

Com en cada ocasió en què es produeix un nou pols entre Estat i Generalitat, des de la Moncloa s'esgrimeix una nova convocatòria de la taula de diàleg, que esdevé un espai cada vegada més diluït en contingut polític. La propera mesa de negociació havia d'estar suportada sobre un acord per protegir la llengua, com va avançar NacióDigital, però ara tot és una nebulosa. Però la sensació general és que, una i altra vegada, la part catalana es troba sempre en situació defensiva, havent de fer un gran esforç per col·locar-se en un pla d'igualtat enfront l'executiu espanyol.

Entre la confrontació intel·ligent i el pragmatisme descarnat, l'espai és molt estret i cal ser un artista de la política per saber-s'hi moure amb alguna garantia d'èxit. Un polític experimentat com Josep Tarradellas va suar de valent quan, davant Adolfo Suárez, va voler pressionar el seu interlocutor i exigir ser reconegut com a president: "Vostè no és ningú. Vostè és qui jo dic que és", va etzibar-li Suárez. 

Forçar l'Estat a fer concessions rellevants i alhora haver de gestionar un front intern sobiranista farcit de contradiccions, ha de ser difícil. La dialèctica de purs i traïdors sempre és una temptació i sol ser tòxica. La negociació amb un estat com Espanya -o com qualsevol altre- requereix conèixer el terreny i saber fins a on es pot arribar. I el recurs a la indignació constant és un producte del que ja queden poques existències.