Staffan de Mistura, l'enviat especial de l'ONU a Síria, advertia el passat dijous en roda de premsa a Ginebra que si no cessaven els bombardejos d'Al Assad i l'aviació russa sobre Alep, la ciutat corre el risc de veure's pràcticament destruïda abans de Nadal, si més no, la part oriental on es concentren els insurrectes, segons el règim. Segons l'ONU, a la part oriental d'Alep, on abans de la guerra vivien més d'un milió de persones, avui només en queden 276.000, uns 100.000 dels quals són infants. Els que queden, òbviament, ho fan en unes situacions deplorables, vivint en el subsòl, en una ciutat en ruïnes, amb 35 metges, només 7 cirurgians que operen i amputen en unes condicions inenarrables: una població incapaç de poder fugir perquè no tenen recursos per bescanviar en les xarxes d'evasió, perquè ja sabem com són les rutes de sortida de Síria i de la Mediterrània, més enllà del bonhomiós Refugees Welcome que de poc serveix, més que netejar consciències col·lectives.

Staffan de Mistura advertia severament que només des de l'ofensiva del 22 de setembre havien mort 376 civils, una tercera part, nens, i 1.266 persones havien resultat ferides, per causa del mortífer i sofisticat armament rus que usa de forma indiscriminada artilleria antibúnquers. Per això, des de l'ONU s'inquiria a Damasc i a Moscou que cessés la campanya, a no ser volguessin que Alep fos de nou l'escenari d'un genocidi com ho va ser Ruanda (1994) i Srebrenica (1995), davant la impassibilitat de les potències occidentals.

L'advertiment coincideix la mateixa setmana que els Estats Units anunciaven la suspensió dels contactes bilaterals amb Rússia sobre l'alto al foc a Síria. Però aquest gest només fa que dilatar la possibilitat d'una fi per a la guerra que ja s'ha cobrat més de 300.000 morts, cinc milions de refugiats i set milions de desplaçats interns. I, mentrestant que fem? No només els governs dels Estats europeus i la Unió Europea que són incapaços d'aplicar les seves pròpies directrius sobre refugiats, obrir fronteres i garantir rutes segures, mentre assisteixen a l'auge de populismes retrògrads i discursos d'extrema dreta, sinó nosaltres, els ciutadans?

No hi ha concentracions a les places com quan esclaten episodis d'enorme violència en altres punts calents del planeta, no hi ha mobilitzacions que sacsegin consciències de forma sostinguda, no hi ha, ni tan sols, un corrent de simpatia generalitzat pels que fugen de la guerra. Hi ha herois amb nom propi que es juguen diàriament la vida amb accions nobles i impàvides com l'organització Proactiva Open Arms; i amb la seva gesta incommensurable, expia una mica la inacció de tota la resta. Però, mentrestant què fem? Celebrem amb èxit xifres minúscules de persones acollides que arriben a casa nostra, mentre seguim mirant-nos-ho per la televisió – i cada dia amb menys gana i més nosa- que el setge d'Alep, sense corresponsals ni narrativa audiovisual, tant com ens hi vam avesar amb Sarajevo, és només el lleu record que a Síria segueix en guerra, en una triangulació d'actors que complica el relat maniqueista.

Al final encara incert del conflicte de Síria i amb l'amenaça que Alep, declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1986, quedi reduïda a runes, assistirem a la desfeta i al sacrifici d'una població civil emprada com a escuts humans? Potser, llavors, un bon dia algú pensarà que Alep mereix una narrativa èpica i es produirà un film com Les flors d'en Harrison (Elie Chouraqui, 2000) – qui se'n recorda avui de Vukovar? -però, en comptes de fotoperiodistes compromesos i valents, amb personatges com podria ser Mohamed Alaa Al Jaleel, cuidador de gats i conductor d'ambulàncies; o dels cirurgians que queden, dels mestres que obren les escoles cada dia malgrat les bombes; dels pares i mares que hi segueixen portant els seus fills i filles. I parlarem d'Alep amb aquella recança i aquella vergonya: com va ser possible que això passés a principis del segle XXI, amb la mateixa incomprensió que avui encara és possible preguntar-se com va ser possible el setge de Vukovar (1991), la matança dels tutsis o l'assassinat dels 8.000 homes i nens bosnians de Srebrenica, mentre el món, i nosaltres, ens ho miràvem.