Els partits contraris a la independència i, doncs, favorables a la dependència de Catalunya, no paren de reclamar la constitució immediata d’un govern de la Generalitat, adduint que ja fa massa dies que es van celebrar les eleccions i que hi ha una clara sensació de desgovern. En realitat, de govern aquí ja en teníem, fins que M. Rajoy va adoptar una mesura excepcional, més que discutible, de dissolució del Parlament elegit democràticament per la ciutadania catalana, destitució del govern legítim i anul·lació del poder autònom de la Generalitat, amb la intervenció d’aquesta gràcies a l’aplicació arbitrària de l’article 155.

Allò que primer provocà el desgovern, doncs, fou la ingerència de l’executiu espanyol en les decisions catalanes, una ingerència que ha tingut conseqüències molt negatives sobre el funcionament regular del país: economia, serveis públics (sanitat, educació, infraestructures), entitats socials i culturals, casals catalans, etc. Ara fa, només, dos mesos que es van celebrar les eleccions del 21 de desembre i encara no tenim constituït el govern que hauria de derivar-se’n del resultat, amb majoria parlamentària independentista.

Fa, doncs, 69 dies que el Principat no té un govern estable, escollit amb el vistiplau del Parlament. Poca cosa, ben mirat, en comparació amb els 541 dies que Bèlgica va continuar funcionant, tot i no disposar d’un executiu avalat pel Parlament, en un ambient en el qual ja hi havia qui cantava les absoltes de l’estat nascut el 1830 i hom entreveia la separació definitiva entre Flandes i Valònia. L’estat que alberga les màximes institucions europees, doncs, va estar-se un any i mig sense un govern constituït.

Sense moure’ns de la Unió Europea, però, el Regne d’Espanya es va permetre estar-se fins a 320 dies sense govern, després que, a les eleccions del 20 de desembre de 2015, el sistema bipartidista de la transició saltés pels aires i els partits espanyols demostressin la seva incapacitat per a l’acord i la negociació, fracassant a l’hora de proposar un candidat que superés la investidura. Convocades noves eleccions, el 26 de juny de 2016, no va ser fins al 3 de novembre, quasi cinc mesos després, per tant, que s’acabà formant el nou govern espanyol. Ara mateix, en fa ja 157 que Alemanya, l’estat europeu més potent, no disposa encara d’un govern establert, a causa de les dificultats de negociació entre els diferents partits, cristianodemòcrates i socialdemòcrates, que hi han d’articular la majoria parlamentària que li doni suport.

També a Europa, però no a la UE, a Moldàvia, el nombre de dies que aquest país, independent des de 1991, es trobà sense govern, fou de 528. I, ja lluny  del nostre context polític, Cambodja arribà a passar-se gairebé tot un any, 352 dies exactament, amb un govern en funcions, pendents del desllorigador negociador que els permetés de disposar, finalment, d’un nou executiu. No vull dir, amb això, que aquí haguem d’allargar les negociacions de manera innecessària, però sí que hem de ser capaços de destinar-hi tantes hores com calguin perquè el nou govern sigui digne d’aquest nom i actuï, plenament, com a tal, amb tota la solidesa, rigor i competència com sigui possible. Ara i tant, a més, ni tan sols tenim un govern català en funcions, ja que tots els departaments de la Generalitat estan intervinguts pel govern espanyol i conduïts d’allí estant.

Està bé que hom reclami la necessitat de tornar a tenir govern a Catalunya, però no és balder de recordar que, si fa mesos que no en tenim, és perquè el govern espanyol ens va desposseir, per la força de la seva llei, del que ja hi havia establert. I ben mirat, si aquí anem amb retard per a formar govern, tampoc no estaria de més de tenir present que, per a posar-nos al nivell d’incapacitat governamental d’Espanya, encara disposem de 251 dies de marge de maniobra. No és pas, francament, ni el que voldríem ni el que ens convé, però és bo que no ho oblidin aquells que, tot denunciant la palla a l’ull d’altri, no es veuen la biga que duen al seu.