Escric mentre a la ràdio especulen sobre si Trump podria rebre el Nobel de la Pau. El simple debat em desconcerta. El món viu un temps estrany. Què té a veure Trump amb la Pau? Tan devaluat està el concepte? Un Nobel de la Pau a un home que ha convertit la política mundial en un mercadeig de coets, aranzels i falsedats? Estrany perquè guanyen els dirigents que es mostren impunement banals. Estrany perquè l’algoritme ha esdevingut la brúixola amoral del segle.

Penso en tot això mentre ordeno les idees sobre la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya. El contrast és brutal. El món trontolla, el món crema, però el Parlament sembla girar sobre si mateix atrapat en un bucle sense sortida. Gira i gira sense avançar, sobre si mateix i les baralles dels partits. Gira i gira mentre el país demana respostes que no obté. Gira i gira mentre la gent el veu cada dia més allunyat. La política parlamentària catalana viu instal·lada en un “gira que gira” etern, com la bèstia que fa rodar la sínia. I el país se’n ressent. 

És un Parlament peculiar. Els qui hi voldrien ser, no hi són. Puigdemont no hi és. Junqueras no hi és. En canvi, els que menys els interessa o preferien que no existís, Pedro Sánchez, Feijóo o i Abascal hi tenen cada dia més presència. El relat que domina el Parlament és el seu. No hi són físicament, però manen. No hi són als escons, però tenen el poder que els donen les Corts espanyoles, les que en realitat controlen la sobirania dels catalans.

Dels que hi són presencialment, només Illa té un marge real: petit, minúscul, però real. Illa exerceix sòbriament el poc poder que li atorga el Parlament. I n’hi treu rendiment polític. Illa el posa al servei d’un projecte d’Espanya. Amb això no enganya. I en aquest projecte, per molt que arregli rodalies, Catalunya sempre perd. Només cal mirar el detall del paisatge del país i la quotidianitat de les famílies catalanes: un paisatge cada dia més desestructurat i una quotidianitat de la majoria amb més malestar. 

Seguir les deliberacions del Parlament és comprovar-ne la feblesa, però sobretot la debilitat del país. Tot és mendicar la democràcia i els recursos que fa mig segle crèiem haver aconseguit, però que mai han arribat. Mentrestant, les coses importants passen lluny de l’hemicicle. Pot ser a Ginebra, en reunions secretes. Pot ser a Madrid, en trucades entre Illa i Sánchez. Pot ser a les executives dels partits espanyolistes. El que és segur és que no passen a l’hemicicle. És l’expressió de l’anormalitat democràtica en què vivim. El Parlament ha esdevingut un estri secundari. I la societat ho nota i se’n ressent.

Dijous passat, les resolucions van ser un batibull de regat curt. Ni debat de país, ni projecte de nació, ni respostes a les inquietuds ciutadanes. Només un reflex pàl·lid d’una sobirania cada dia més debilitada i un partidisme extrem. Només un record esmorteït del que hauria de ser administrar un país i un debat polític constructiu.

Catalunya requereix amb urgència un Parlament amb competències plenes, un executiu amb capacitat de manar sobre tots els aspectes que afecten els ciutadans i un sistema judicial que faci justícia, no política. I no pretenc menystenir la feina de molts diputats ni el seu esforç; simplement destaco que el Parlament és una institució que no dona resposta a la necessitat d’un autogovern eficient i inclusiu dels catalans. I mig segle així fa molt de mal. 

Illa assegura que ha posat en marxa el país. Segurament sap que no és veritat. El que és cert és que ha posat en marxa un govern. Un govern al qual no nego bones intencions, però sí que li nego la major: el país necessita molt més del que aquest govern és capaç de fer i molt més del que aquest govern promet, i que sap que mai farà.

Illa té un govern amb pocs recursos. Illa té un govern amb escassíssim poder. I no en tindrà, perquè qui mana és Madrid. Madrid decideix el finançament. Madrid decideix l’habitatge. Madrid decideix la recaptació. Madrid decideix Rodalies. Madrid decideix. Catalunya espera. Catalunya s’hi sotmet. Catalunya resisteix, però empobrint-se cada dia més i mirant el futur amb més desesperança. El president Illa no ha posat en marxa el país: el país marxa amb moltes dificultats, però camina perquè hi ha una societat civil que el sosté.

Una societat civil que, després del 2017, va mirar al PSC. Vist com estava tot, el pragmatisme va semblar millor que res. Illa oferia calma. Oferia arranjar algunes de les coses més urgents. Però calma no és projecte, i els petits arranjaments no són horitzó. I més d’hora que tard, la feblesa de projecte i d’horitzó en termes nacionals haurà fet el país encara més feble en termes estructurals.

Però les coses són com són, entre altres raons perquè davant del pragmatisme no hi ha gran cosa. Davant de l’oferta de calma, què hi ha? Junqueras promet ara una entesa de país. Una entesa amb qui? El seu partit sembla suplicar un acord amb el PSC, segurament per mirar d’obtenir la presidència autonòmica el 2028. Predica proclames i una agenda nacional cada cop més indefinida. També una retòrica de l’esperança i de la no-resignació que sona a antiga. I diu que Catalunya ha de ser fidel a si mateixa, però és difícil saber què vol dir. Fidel a l’abans de l’1 d’octubre? Fidel a la de després? 

I Junts? Junts negocia a Ginebra. Junts es dilueix en la boira. Junts havia nascut per ser un partit nacional centrat i pluralista. Havia de ser un lloc d’encontre entre classes mitjanes i treballadores. Havia de donar força unitària al país i renovar-ne el relat per encarar el futur. Junts ha decidit ser, o almenys això sembla, un partit conservador. Costa d’entendre. Però és el que hi ha. És una opció legítima, però nacionalment poc efectiva. Ni la veig bona per a Junts ni bona per al país. No entenc la seva política d’autominimització: van deixar el govern amb ERC, van deixar perdre el govern de la Generalitat. Avui tenen set diputats a Madrid. Demà, qui sap què en quedarà si cau Sánchez.

I les esquerres? Tampoc millor. Les esquerres insisteixen a no saber on juguen. Les esquerres repeteixen que tota la dreta és igual. Les esquerres acaben fent espanyolisme d’esquerres. Espanyolisme enormement perjudicial per als sectors més populars de la societat catalana, al cap i a la fi. Només hi ha una certesa: els partits espanyolistes persistiran a minimitzar el país i els partits catalanistes semblen no tenir cap idea per sortir del bucle. Prediquen resignació i impotència, o almenys així ho veuen molts dels que hi havien confiat.

Personalment, no soc dels qui creuen que el cicle 2010-2017 estigui esgotat, com els agrada dir a tots els constitucionalistes. Més aviat crec que el que està esgotat és el cicle 2017-2026, el que es va obrir després de l’aplicació del 155. El cicle postprocés —la repetició dels problemes, el malestar quotidià, la falta de futur clar— està deixant el país exhaust. La subordinació a la política espanyola està posant el país contra les cordes.

Per això insisteixo: Catalunya necessita un Parlament amb projecte. Catalunya necessita un partit, o dos partits o tres, amb coratge, disposats a motivar un canvi polític radical, disruptiu, de dins cap enfora. Catalunya necessita un lideratge amb horitzó. Necessita il·lusió. Necessita energia. Necessita representació. El buit del procés no es pot omplir amb gestió a càmera lenta o amb populisme. El buit no s’omple només amb Rodalies o amb l’amnistia. El buit del procés només es pot omplir amb claredat i exigència, amb una idea clara d’autogovern real i global, des d’ara i progressiu. Amb institucions que diguin la veritat. Amb un projecte a mitjà termini que posi Catalunya on li correspon.

És urgent. Urgent repensar el país sense prejudicis. Urgent recuperar ideals. Urgent recuperar valors. Pensar en l’avui i en el 2050. No només en la pròxima votació. Catalunya necessita una sacsejada cívica. Una sacsejada que actualitzi els valors de la catalanitat: llengua, llibertat, democràcia, pluralitat, pactisme, cultura, prosperitat, autogovern. Una sacsejada que actualitzi els valors de la mediterraneïtat: obertura, barreja, cultura de carrer. Una sacsejada que recuperi els valors del republicanisme cívic: bon govern, institucions transparents, compromís ciutadà, justícia social. Cal refer sense complexos els tres grans eixos que ens han construït com a país: catalanisme, mediterraneïtat i republicanisme cívic.

Cal reescriure el país, els valors que el mouen, les actituds i els compromisos. La inèrcia significa retrocés i malestar. Per molt que, des de fora i des de dins, s’insisteixi a menystenir-la, la catalanitat, el republicanisme civil i la mediterraneïtat apleguen el conjunt de valors que han permès fer de Catalunya un país que ha valgut la pena. Apleguen l’esperit intern del país. Contra el populisme, catalanisme democràtic i republicanisme civil.

Cal sortir de la rotonda. Cal sortir del bucle. Cal sortir del “gira que gira” etern. No serveix el pragmatisme espanyolista resignat. No serveix l’independentisme il·lusionista. Encara menys serveix el populisme, ni de dretes ni d’esquerres. Serveix actualitzar, sense complexos, el catalanisme democràtic, el republicanisme cívic i fins i tot la mediterraneïtat comunitària

Quan acabo l’article, el mòbil em diu que el Nobel de la Pau és per a l’opositora veneçolana María Corina Machado. Respiro. Tampoc entenc del tot la nominació, però suposo que és bo per als demòcrates veneçolans. Respiro pel jurat. Respiro pel prestigi del premi. El món és estrany, molt estrany. Penso en els veritables lluitadors anònims a favor de la pau i la democràcia. Penso en les petites escletxes de decència que practica la gent desconeguda i que ningú no premia.