Aquests dos pols ha participat d’unes eleccions centrades en l’emotivitat i la identitat. Massa. Caldria preguntar-se on està el detonant de tanta sensibilitat a flor de pell. Però està clar que a una banda hi ha fets i a l’altra només relat, això sí persistent. A una banda mesos, per no dir anys, d’amenaces apocalíptiques econòmiques i socials sobre els potencials electors independentistes que han acabat amb repressió violència (les porres de l’1-o) i judicial (presó, exili, imputacions) que de moment afecta a un miler de persones; però que amb l’atestat de la guàrdia civil i les consideracions que en el seu moment va fer en Maza -que Déu no guardi al seu costat- es podria ampliar fins a els 2.000.000 milions de ciutadans que s’han manifestat en concentracions legals i que passaran a ser sedicioses. En aquest costat hi ha hagut una evolució molt ràpida d’un discurs d’eix nacional tradicional a un discurs d’eix social i republicà. La incorporació, especialment a les files d’Esquerra Republicana, de nous lideratges procedents de ciutadans amb identitats culturals diverses n’és el senyal.

Per això mateix, la presó i l’exili ha planat suposo que inevitablement sobre una campanya antirrepressiva que ha tapat les propostes i sobretot l’obra de govern social i progressista en benefici dels sectors més humils. I que de forma sistemàtica ha estat tombada pel TC del Partit Popular, no només per ser lleis catalanes sinó per ser contràries als interessos dle capitalisme del BOE.

A l’altra banda, l’emotivitat venia dels falsos relats de divisió familiar i enfrontament civil, de les amenaces suposades a la identitat espanyola, i a la demonització mediàtica de l’independentisme. Amb tanta emotivitat i manca d’informació tenim al davant una xifra minoritària en termes aritmètics, però prou ampla per no ser tinguda en compte, que ha votat amb la bandera espanyola com a motiu clau.

I llavors passa que els barris obrers dels cinturons metropolitans segueixen la mateixa direcció que els marca l’aristocràcia funcionarial espanyolista i la pijeria de l’oligarquia barcelonina; i  voten com a presidenta, la cap d’un partit que duu en el seu programa això:

1) La privatització de la sanitat

2) L’abaratiment dels acomiadaments

3) El retard de l’edat de jubilació

4) La rebaixa de les pensions

5) La retallada de l’Estat del Benestar

6) Cap proposta de millora d’infraestructures públiques de transport

7) I la poció màgica de baixar impostos però augmentar els pressupostos en altres partides

Vist el pati, crec que a les esquerres del bloc independentista (Esquerra i CUP) els toca una immensa labor, picant pedra a les àrees metropolitanes amb obres de govern i discurs social. És una contradicció flagrant que els fills i néts dels expulsats de mitja Espanya per haver perdut la guerra social i política, ara passin de votar PSC a votar un partit que mai ha condemnat el franquisme i que abona les polítiques més antisocials, començant per les que impedeixen a la Generalitat tenir cada any 17.000 milions d’euros més i crear 234.000 llocs de treball, xifres que donava l’altre dia un estudi a l’ABC com a impacte d’un suposat cupo a Catalunya.

La foto del 21D ja no dona lloc a interpretacions sobre majories ocultes. Majoria política independentista legal. Majoria social insuficient.

Si l’espanyolisme vol seguir en el seu Matrix pensant-se que és cosa de temps que arrasin Catalunya allà ells. Però l’independentisme d’esquerres ha de sortir de l’emotivitat i del Matrix catalanista on està instal·lat també una part del seu bloc, per assumir la realitat. Només així es podrà transformar. I ara amb tres forces amb veu pròpia caldrà parlar-nos clar, trobant consens, però explicant sense mitges paraules la posició de cadascú. I després de la comprovació massiva de la contundència de l’Estat i la insensibilitat dels Estats, no cal que paternalistament ens amaguin les dificultats i les febleses que, malgrat la victòria, té la majoria independentista. I que quedi clar que l’Estat i la seva oligarquia també tenen punts febles, un d’ells, l’econòmic. I alguns estem maldant fa temps perquè ho sapiguem aprofitar.